Euroanomalia als informatius

Trenta anys de democràcia formal i l’Estat espanyol encara és diferent en la informació electoral als mitjans públics. Ho diu un estudi comparatiu elaborat per l’Institut de la Comunicació (InCom) de la UAB per encàrrec de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). El treball, al resum qual ha tingut accés l’AVUI.cat, demostra que els blocs minutats i restringits als partits amb representació parlamentària són inèdits al Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Portugal, Itàlia i França.

Després de sis anys de protestes dels treballadors, la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, i el cap d’informatius de Catalunya Ràdio, Agustí Esteve, van baixar a la trinxera per reclamar la llibertat d’informació que reivindiquen els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia i l’Associació de Premsa de Madrid.

La rebel·lió d'alt nivell no ha fet modificar la posició de la CCMA, i la campanya ha començat amb blocs –que els redactors es neguen a firmar i que van acompanyats d'un advertiment sobre els criteris no periodístics amb què s’elaboren– i amb vagues parcials a la tele i a la ràdio.

Mentrestant, una còpia de l’estudi de l’InCom dorm al calaix del president del consell de govern de la CCMA, Albert Sàez, i de cada un dels dotze membres de l’òrgan designats pel Parlament després d’una negociació entre els partits.

El document no ha tingut més repercussió perquè no conclou el que esperava la CCMA. Els investigadors, dirigits per la professora de la Pompeu Fabra Núria Almiron, no han trobat en cap altre país la forquilla de minutatge de les informacions utilitzada a l’Estat espanyol des que les juntes electorals van proposar el sistema per estalviar-se les queixes dels partits.

Per a les eleccions europees del proper 7 de juny, la CCMA ha fixat una forquilla d’1 a 2,5: per cada minut d’informació dedicat al partit més petit, se n’han de dedicar 2,5 al més gran. Els partits nous i els que no van obtenir representació en les eleccions de 2004 queden fora del repartiment del pastís dels informatius.

Gran Bretanya
El mètode espanyol és oposat als principis que regeixen en mitjans europeus com ara la BBC. Segons l’estudi de l’InCom, el codi intern de la cadena britànica –elaborat per un exredactor de la casa– recorda als periodistes que “el suport electoral previ en comicis equivalents és un punt de partida per decidir els nivells de proporcionalitat de cobertura, però altres factors s’han de prendre en consideració, com per exemple les evidències de variació dels nivells de suport que els partits puguin haver experimentat des de les darreres eleccions, els canvis en l’escenari polític (com l’aparició de nous partits o la divisió d’altres) i altres qüestions”.

Alemanya
A Alemanya, un document de “recomanacions” per a periodistes considera “aconsellable que en el conjunt de la informació electoral no només es tingui en compte les grans i mitjanes formacions polítiques, sinó tot l’espectre dels partits admesos als comicis”. Segons l’InCom, “les recomanacions preveuen un tractament equilibrat (…) per bé que això no es tradueix en obligacions de distribució particular de temps dins de la programació informativa”.

Flandes i Holanda
La “imparcialitat”, que “no implica que el periodista no sigui crític”, i la necessitat que “tots els punts de vista es tinguin en compte i tinguin oportunitats de difusió” són els principis de la VRT, la televisió pública flamenca. I per a períodes electorals, s’adverteix que “les cinc setmanes abans de les eleccions, els actors polítics només poden estar presents en les notícies sota la responsabilitat editorial del departament d’informatius”.

A Holanda, els investigadors de l’InCom hi han detectat “l’existència implícita de normes i rutines de treball que no estan escrites i que en cap cas reglamenten de forma quantitativa la cobertura de la informació sobre actors polítics”.

Els països nòrdics
Els casos extrems d’independència dels mitjans es troben als països nòrdics. A Finlàndia, el codi intern de la radiotelevisió pública (YLE) recorda que els mitjans “han de reflectir els diferents punts de vista i promoure el debat dins de la societat”. Les informacions “s’han de basar en la veritat, la rellevància i la varietat” i “no hi ha normes específiques per a la cobertura informativa als telenotícies en període electorals”. I “l’acord entre la radiotelevisió pública sueca (SVT) i l’Estat mostra molta més preocupació per la tasca de vigilància dels actors polítics, que s’encarrega a l’SVT, que per la cobertura informativa sobre aquests”.

França i l'àrea d'influència
Molt més a prop del tipus de regulació espanyola hi ha França i la seva àrea d’influència, Portugal i Itàlia. En aquests països, els organismes de control dels mitjans audiovisuals compten a posteriori els minuts dedicats a cada partit, però només utilitzen el comptatge com a mètode d’estudi, per esbrinar si s’han complert els principis d’equitat i proporcionalitat. No hi ha minutatge previ.

A França, durant tot l’any, s’aplica la regla dels tres terços per repartir el temps d’antena entre el govern, la majoria parlamentària i l’oposició. Tanmateix, des de l’any 2000, s’hi ha afegit el “principi de referència”, que pondera aquest repartiment amb “l’accés equitatiu dels partits extraparlamentaris” i “els criteris d’actualitat”, purament periodístics.

Per als períodes electorals, s’elaboren reglamentacions ad hoc: reclamen equitat,  proporcionalitat sense concrecions quantitatives, durant la precampanya i, durant la campanya, “igualtat de temps de paraula i d’antena”.

Autocrítica a París, no a Madrid ni a Barcelona
El model francès, a més, s’està autoqüestionant. El Consell Superior de l’Audiovisual (CSA, l’equivalent del CAC català) és qui fixa les regles, i l’any 2006 aquest organisme va elaborar el document Reflexions sobre les modalitats de pluralisme. El text reconeixia el fracàs del sistema, evidenciat per la distorsió del factor Sarkozy, un president de la República que, aprofitant que queda fora de la regla dels terços, apareix tothora als mitjans. El CSA proposava renunciar a les valoracions quantitatives i aplicar “una nova lògica definida pels principis generals del pluralisme, sense fixar objectius quantitatius”.

El cronòmetre, per tant, deixarà d’utilitzar-se fins i tot a posteriori. I només es continuarà utilitzant, abans i després, a l’Estat espanyol.