Les dues ànimes del PSOE

Les batzegades que ha protagonitzat José Luis Rodríguez Zapatero esgarrapant vots d’aquí i d’allà aprofitant les diferents combinacions numèriques que permeten els grups del Congrés fan que cada cop més aflorin les dues ànimes del PSOE: la de diputats veterans que enyoren la política d’aliances que en temps de crisi va forjar Felipe González amb Jordi Pujol, i la dels que han crescut a l’ombra de Zapatero i que veuen l’acostament a les esquerres com l’oportunitat perquè el partit surti reforçat un cop se superi el daltabaix econòmic.

En temps difícils, per una de les ànimes és necessari visualitzar que el PSOE és l’esquerra protectora, i un punt transgressora, que ha guanyat dues eleccions generals. Altres creuen que cal consolidar la idea d’un partit de centreesquerra que s’entén amb un nacionalisme moderat que “ens aporta un plus de tranquil·litat”, constata la vella guàrdia.

Però encara que una part segueixi somiant un pacte amb CiU, saben que ara és la pitjor època per poder consolidar aquesta estratègia, ja que els cinc anys de govern els comencen a passar factura. El desgast de la Moncloa i la constitució de governs socialistes a Catalunya i Euskadi, desallotjant CiU i PNB del poder, no els ha deixat cap possibilitat d’establir aliances estables amb aquests grups. Això no vol dir que de tant en tant s’hi entenguin, fet que per l’altra banda genera malestar entre les esquerres, com es va veure la setmana passada quan el PSOE va trencar un acord amb IU-ICV sobre política fiscal per garantir-se un suport puntual de CiU.

Davant d’això, els diputats socialistes observen amb neguit aquesta política de l’ai al cor a què darrerament els ha acostumat Zapatero i, sobretot els propers al president, consideren que seria més viable decantar-se per un apropament inequívoc a la cada cop més reduïda presència de diputats d’ERC, IU, ICV i BNG. Alguns dirigents no amaguen les dificultats que va comportar a l’anterior legislatura recolzar-se en aquest eix parlamentari, sobretot pel que fa a la posició dels republicans en el darrer tram de discussió de l’Estatut.

Però també reconeixen que en el seu dia “aquests grups van demostrar ser fidels als compromisos”. El problema és que tant se’n van servir que a les últimes generals es van acabar cruspint part del seu espai electoral; partits com CHA o EA ja no són al Congrés.

Per tot plegat, la desconfiança entre el PSOE i les esquerres és mútua i serà difícil que se les pugui convèncer perquè aprovin els comptes pel 2010 o bé que els facin costat quan el model de finançament arribi al Congrés. Zapatero, en tot cas, s’ha implicat en el restabliment de ponts i aquesta setmana es va reunir amb Joan Ridao. Com ja ha fet amb altres portaveus, un dels missatges subliminals va ser suggerir que sense l’ajut de l’esquerra es pot veure abocat a anticipar les eleccions.

De moment, la possibilitat de deixar de fer ballar el cap amb la geometria variable i centrar-se més en les esquerres explica en part que un vell defensor del pacte amb CiU, Ramón Jáuregui, hagi estat substituït com a secretari general del grup socialista –l’encarregat de buscar aliats– per Eduardo Madina. El jove basc no amaga les seves preferències cap a les esquerres.

Aquesta generació és del parer que en temps de crisi ja no val protegir-se sota el paraigua del centrisme, sinó que cal exhibir el perfil d’esquerres. “S’ha d’evitar que el ciutadà se senti desemparat. Hi ha d’haver més polítiques socials i garantir la protecció a treballadors i desocupats”, conclouen.

Suport a Montilla
Així, mentre un sector suggereix clarament que el que convé ara és que s’avancin les eleccions catalanes i que Artur Mas sigui el proper president per poder d’aquesta manera tancar un acord a Madrid, l’altra ànima del PSOE pensa el contrari i opina que han de ser pràctics i maniobrar dins l’escenari actual, “i, a més, sense renunciar que José Montilla torni a ser president”.