...i cinc passen a ser exministres

Pedro Solbes
Economia
De tòtem a penyora
“Amb Solbes podem estar tranquils, ha guanyat el debat a Pizarro per golejada i amb un sol ull”. Si Zapatero rebia Solbes amb aquesta efusió el 22 de febrer del 2008 en el primer míting de campanya, dissabte passat el va deixar acudir a la històrica reunió del G-20 a Londres com a exministre in pectore. Són el pròleg i l’epíleg d’un any en què, a parer de Zapatero, Solbes (Alacant, 1942) ha passat de ser un tòtem per exhibir a una penyora ja amortitzada. Tot i haver-se d’empassar plats que no eren de la seva cuina, com ara la devolució dels 400 euros, la seva ortodòxia l’havia portat a frenar la despesa, precisament, en el moment més dur de la crisi, i quan Zapatero i el ministre d’Indústria i gran rival seu, Miguel Sebastián, proposaven noves idees, com ara l’ajut directe a la compra de cotxes. “Tot govern és sempre un govern de coalició entre el ministre d’Economia i la resta”, ironitzava al principi del mandat, quan encara es veia fort. Solbes, ministre d’Economia (1993-1996 i 2004-2009) però també excomissari europeu, ha pagat el temor de sobrepassar el dèficit límit del 3% fixat al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. Tot i que sempre s’ha fet de pregar i Zapatero l’ha hagut de convèncer in extremis de continuar, la ironia el va condemnar quan li van preguntar si envejava en alguna cosa l’exministre Bermejo. “Sí, que és exministre”, va respondre. Sense voler, Solbes havia escrit el guió a l’oposició: algú que desitja la jubilació no té prou nervi per combatre la crisi.

César A. Molina
Cultura
“Em seguiran veient en el món de la cultura, dins o fora del ministeri”, deia la vigília del relleu. El poeta Molina (la Corunya, 1952) no lliurarà el Cervantes a Juan Marsé, amb qui ha polemitzat pel castellà. Més agre va ser la topada amb Rosa Regàs pel robatori a la Biblioteca Nacional. Ha aprovat, això sí, la llei del cinema.

Bernat Sòria
Sanitat
L’investigador valencià (Carlet, 1951) deixa el càrrec quan s’està a punt de signar el Pacte per la Sanitat, un gran acord estatal per unificar criteris i serveis. Mediàticament serà recordat per l’estudi antropomètric que va promoure i que va classificar la dona espanyola en diàbolo, campana i cilindre.

Mercedes Cabrera
Educació
La neboda de Leopoldo Calvo-Sotelo (Madrid, 1951) ha viscut en pròpia pell el malestar de les comunitats autònomes, i especialment de Catalunya, per l’incompliment pressupostari de la llei de dependència en un ministeri que per primer cop a l’Estat ha unit les polítiques educatives i socials.

Magdalena Álvarez
Foment
El malson de Joaquim Nadal
Tot i proclamar als quatre vents que ha estat la ministra que més ha invertit a Catalunya, Magdalena Álvarez (San Fernando, 1952) ha estat durant aquestes dues legislatures un autèntic maldecap per al govern català i fins i tot va provocar una manifestació a Barcelona pel dret a decidir. El desgavell de Rodalies –encara per traspassar– amb l’arribada de l’AVE va irritar l’executiu i les picabaralles dialèctiques entre la ministra i els diputats catalans al Congrés van ser constants. De fet, Álvarez passarà a la història per ser la primera membre d’un govern que ha estat reprovada. La seva gestió va ser censurada tant al Parlament com al Senat, i al Congrés es va salvar per només tres vots. Zapatero, però, no la va substituir en reeditar la victòria electoral. Maleni –diu que mai li han dit així– sempre ha tingut en Zapatero un aliat. Després de la seva victòria en les eleccions espanyoles del 2004, va apostar decididament per la llavors consellera d’Economia i Hisenda a la Junta d’Andalusia. Poc s’esperava l’exministra que el seu objectiu de col·locar l’Estat espanyol com el primer del món en longitud de xarxa ferroviària d’alta velocitat, amb 10.000 quilòmetres, li sortiria tan car. La seva manca de previsió en la nevada del 9 de gener a Madrid, que va justificar per un error en la previsió meteorològica, o la poca informació facilitada pel seu ministeri en l’accident de Barajas han acabat de dilapidar un prestigi en entredit. Finalment, el tren l’ha envestit i aquest cop no podrà inaugurar la nova terminal del Prat, com va fer amb l’AVE a Barcelona un dia abans de l’inici de la darrera campanya electoral.