Unió per a cristians... o no

Els boyfriend jeans no són res més que agafar els texans de la parella, fer-hi un parell de sargits i posar-se'ls per canviar d'estètica. Cosa de les tendències, que tant posen de moda el pantaló pitillo com el de pota d'elefant, la cintura baixa per ensenyar la veta de les calces o la nova tendència a portar-los més amunt del melic. Josep Antoni Duran i Lleida és un home atent a l'evolució de les passarel·les, però, si la política fos com la moda, es pot dir que segueix fidel, posem per cas, als pantalons de campana.
Que no necessita cap cool hunter, vaja. I ara torna a estar de moda a compte dels valors. Jordi Pujol, José Montilla, Artur Mas i Joan Puigcercós ja s'han expressat en el sentit de recuperar uns valors que, en el conclave que es celebra avui i demà a Sitges, Unió porta al frontispici, i els quals els socialcristians presumiran de no haver abandonat mai des del manifest fundacional del 7 de novembre del 1931. Això sí, hi ha una adaptació als nous temps, que ahir portava Duran a obrir Unió a "creients o no, cristians o no, que no s'avergonyeixen de la tradició del pensament cristià". Duran busca el centre i la nova immigració ha generat una també nova realitat que el desplaça.

Sigui com sigui, Unió defensa que va ser sobre la base d'uns valors àmpliament compartits que al final dels setanta es va gestar el marc convivencial que ha funcionat els darrers trenta anys, i el partit ha vist amb esgarrifança com la caiguda del Mur de Berlín, la globalització i els canvis socials accelerats han donat lloc a un relativisme i un individualisme de l'autorealització personal (Charles Taylor) definit com a societat líquida, en què troben a faltar els "valors sòlids" de l'humanisme social.
Per això la ponència d'Unió sobre els valors -coordinada per Marta Llorens- reivindica que la política ha de tornar a la comunitat i connectar-hi, per aspirar al bé comú a partir de la solidaritat i la fraternitat, la responsabilitat i el compromís, la convivència i el civisme -"cosmovisió judeocristiana, passada pel Renaixement i la Il·lustració"-, amb els valors com a element cabdal del rearmament nacional. I per això el congrés aprovarà un decàleg de valors. A saber: educació en els valors -autoritat, esforç, respecte, responsabilitat, treball, superació, creativitat, excel·lència, compromís-, responsabilitat comunitària, subsidiarietat, civisme, humanisme renovador, consens, ecologisme humanista, catalanisme social i lideratge comunitari. I en falta un: l'aconfessionalitat. Novetat que en una moció impulsada per Ramon Espadaler es converteix també en laïcitat -viure la creença, o no, sense imposicions- en contraposició al laïcisme -bel·ligerància cap a la religió.

Duran també reivindicarà el pactisme com a valor del catalanisme, fugint del que anomena la "urgència" en la construcció d'un país "constantment escatimat i retallat". Pactisme que li servirà al líder socialcristià per tornar a posar sobre la taula la seva voluntat que CiU esdevingui, per necessitat, la frontissa entre dues Espanyes eternament barallades, sigui entrant al govern de l'Estat, sigui via aritmètica parlamentària, amb la divisa que el primer és Catalunya, però que cal influir allà on es prenen decisions que afecten els catalans, i que Espanya s'ha d'acceptar ella mateixa com a plural. En això, tampoc Duran ha canviat de camisa ni tira la tovallola. Yes, we can, continua pensant aquest Obama d'Alcampell amb esperit de Miquel Roca que es nega a pensar en l'elefant de la Casa Gran del Catalanisme de Mas. En això, Duran tampoc ha canviat.