“Em fa il·lusió encapçalar i dirigir una Esquerra nova i competent”

Vostè és el president d’un partit que diumenge va perdre 350.000 vots. Per què no ha dimitit?
Perquè d’entrada jo no era el candidat i perquè tampoc era el director de campanya. Quan jo vaig ser el candidat, ERC va treure 8 diputats. Jo hauria dimitit si fa quatre anys hagués tret un pèssim resultat o si fa només un any i mig, a les eleccions catalanes, haguéssim punxat, cosa que no va passar.
El cap de campanya, doncs, hauria estat pertinent que plegués?
Això no té sentit plantejar-s’ho en aquesta clau. No crec que hagi de dimitir ningú. Els nostres mals no són només d’aquestes eleccions, sinó que hi ha tota una successió de coses passades que expliquen el perquè d’aquests mals resultats. No obeeix a si el candidat era competent o no... ¡que ho era! En Joan Ridao era un excel·lent i serà un excel·lent diputat a Madrid, llàstima que ho hagi de fer amb pocs recursos humans.
Quines coses passades han afectat?
Esquerra va perdre en el referèndum de l’Estatut, en el qual vam votar no perquè aquell Estatut no es mereixia un sí, i ho continuo pensant. No vam analitzar prou bé què significava a Catalunya votar el mateix que el PP i crec que aquell estiu del 2006 Esquerra va perdre un dels seus principals elements d’identitat: ser el partit anti-PP per definició. D’aquell moment cap aquí, hi ha gent desorientada.
Més autocrítica...
Hi ha hagut també una certa desorientació i incomprensió entre l’electorat d’Esquerra a l’hora de valorar la rendibilitat obtinguda pels vuit diputats a Madrid. Molta gent no ha entès que comencéssim la legislatura amb un vot de complicitat total amb el govern Zapatero per passar, al final, a ser pràcticament de l’oposició més aferrissada al govern, quan nosaltres mateixos havíem ajudat a constituir aquella presidència. Segur que la posició més adequada no deu ser ni la primera ni l’última.
En què més s’han equivocat?
En tercer lloc crec que som una força política que dóna massa cops de volant en el seu recorregut, i això a la gent tampoc no li agrada.
Però vostè és el conductor.
No, jo sóc el president. Jo he estat fins ara la cara electoral d’ERC, per tant la persona que quan ha encapçalat les llistes s’ha esforçat i, amb l’ajuda de tot el partit, ha aconseguit obtenir els millors resultats. També sóc la persona que en la mesura de les seves possibilitats ha contribuït a modernitzar i a renovar el discurs polític d’Esquerra, però jo mai, en absolut, al llarg dels 12 anys que fa que sóc a la direcció d’ERC, mai no he tingut la direcció de l’aparell del partit i per tant jo em faig responsable del que em faig responsable.
En aquesta valoració dels resultats no citen mai que han fet president Montilla i que hi ha molta gent que, per aquest motiu, sembla que els ha fet creu i ratlla. Aquesta reacció, que Jordi Portabella sí que sembla que ha sabut interpretar, no la valoren prou.
Si la nostra baixada es degués a això s’haurien produït dues coses: tots els nostres vots haurien anat a CiU, i per tant CiU hauria recuperat els 5 diputats que va perdre fa quatre anys (cosa que no ha passat, tot i que els felicito pels resultats obtinguts). I també hauria passat que cap dels nostres vots no hauria anat precisament al partit de Montilla, i n’hi han anat molts. Per què? Perquè han vist que, davant del pànic que feia el PP a Catalunya, el vot útil democràtic i d’esquerres (o no tant) i fins i tot catalanista per frenar el PP, era votar el PSC.
Com s’atura aquesta hemorràgia?
A l’Estatut ens deixa el 66% del nostre electorat, també baixem a les eleccions municipals i a les eleccions a Madrid, però quan resistim és al Parlament, on després del linxament brutal del candidat d’ERC, que era jo, passem de 23 a 21. Aguantem el tipus absolutament, per tant en la baixada de vots vull fer notar que hi ha una excepció i que cadascú en tregui les conseqüències que n’hagi de treure. Esquerra ha de prendre un determini. Està en una cruïlla i ha de decidir quina és la ruta que vol seguir i de quina manera hi pensa anar.
Per tant, ¿proposa un canvi de model de partit?
Proposo, primer, tenir el coratge de fixar un final de ruta, i això no és la independència caiguda del cel. Això és fer coresponsable el conjunt de la societat de decidir el seu futur a les urnes. Per això vaig plantejar el 2014 com la possibilitat que hi hagi una majoria social que pugui decidir què vol ser en el futur... Que decidir el futur no vol dir necessàriament ser independent.
No. Vol dir decidir...
Que és el que ara se’ns nega. És a dir, amb els que som hem arribat fins aquí: deu mil militants. Per arribar més lluny hem de ser més i hem de passar dels deu mil militants d’ara, d’un model de partit petit i controlable on el pes de l’aparell és enorme, a un horitzó de trenta mil militants que sigui l’expressió d’un arrelament i d’una presència territorial i que, per tant, ens porti a pensar que ERC se situa per sobre dels trenta diputats, en un escenari en el qual no és com ara un partit mitjà al Parlament per davant de dos partits petits i per darrere de dos partits grans, sinó que se situa entre els tres primers i, per tant, entre els tres primers vol dir que qualsevol escenari és possible.
Què cal per aconseguir-ho?
Primer tenir vocació de majoria, i per això s’ha de canviar el model de partit. Crec que hem d’anar cap a una Esquerra on les coses no es decideixin en un despatx ni amb un nucli reduït de persones sinó fent opinar aquests deu mil militants sobre quin ha de ser el futur. Que decideixin sobre el present i el futur d’ERC. Vol dir un partit que sigui capaç d’establir una nova relació amb la societat, que no sigui tan hermètic, que permeti la incorporació de gent que no és militant. Identificar electors... No sabem qui ens vota més enllà dels militants. Cal també obrir les portes de bat a bat a la possibilitat que puguem tenir complicitats estables amb diferents col·lectius de la societat com ja passava als anys 30.
¿Això vol dir que fins ara s’estava construint la casa per la teulada?
Això vol dir que fins ara s’ha actuat amb mentalitat de partit petit. I que Esquerra ha tingut un creixement gran en molt poc temps. Per exemple, dels deu mil militants, la majoria (més de 5.000) es van fer militants després del gener de l’any 2004.
Per tant, en la nova Esquerra creixeria el pes de la militància?
Aquí no hi ha més sortida que donar la paraula als militants, i de la mateixa manera que els militants en tres mesos hauran de decidir qui és el president i qui és el secretari, també crec que els militants hauran de decidir després del congrés qui és el candidat del 2010. Si volem ser un partit democràtic, participatiu i obert, un partit republicà, hem de fer eleccions primàries per saber quin és el nostre candidat o candidata a la presidència de la Generalitat, sobretot si n’hi ha més d’un. Si n’hi ha més d’un, que votin no 200 persones o 40, sinó els deu mil militants, perquè serà l’única manera que parli tothom. Primer debatem el model del partit, escollim els seus líders i, després, passat el congrés, tal com preveuen els estatuts del partit, podem fer unes primàries per escollir el candidat.
Veig que confia molt en el suport de la militància...
Confio en la maduresa de la gent perquè a ERC ja hi comença a haver un cert cansament de més del mateix, de sempre el mateix. Hi ha gent que diu: “Però no ho pararem mai tot això?”.
¿S’equivocarà, per tant, qui pensi plantejar el pròxim congrés en clau de Carod o Puigcercós?
Esclar. Primer perquè això no són idees però en segon lloc perquè feliçment a ERC hi ha molta més gent que Carod i Puigcercós, i no em refereixo només a noms com Joan Carretero, Uriel Bertran o López Bofill. Sinó que a Esquerra hi ha noms com Ernest Benach, com Jordi Portabella, com el mateix Joan Ridao... Hi ha tota una generació, entre els 30 i els 40 anys, que estan ocupant càrrecs de màxima responsabilitat que són potentíssims.
cretari d’Immigració, l’Oriol Amorós, la portaveu del partit, Marina Llansana. Diputats actius amb responsabilitat municipal com en Sergi de los Ríos. I després tenim una nòmina d’alcaldes i dos presidents de la Diputació... Tot això és potentíssim, tot. Això no es reflecteix prou. ERC ni comença ni s’acaba amb Carod i Puigcercós, perquè això són noms i càrrecs i el debat que jo plantejo no és de noms ni de càrrecs.
Doncs potser que Carod i Puigcercós ho deixin aquí.
Jo crec que no, perquè això seria deserció. El primer que hem de definir és el model de partit i quina és aquesta nova esquerra. Al final, en funció del model de partit i de la nova Esquerra que s’aprovi, hi haurà unes persones o n’hi haurà unes altres. I a mi em fa il·lusió encapçalar i dirigir una Esquerra nova, que vol dir amb una cultura política nova, amb cultura política de govern i amb un model de partit nou, modern, obert, flexible, democràtic. Amb una Esquerra així jo vaig a totes i estic disposat a dirigir-la, i a no prescindir de ningú.
De ningú?
De ningú vol dir de ningú. Per tant, jo crec que per responsabilitat el que no ens podem permetre, i jo no hi jugaré (jo només jugaré al debat de les idees), és ara tornar a una guerra fratricida interna. ERC no necessita guerra. Necessita idees, necessita modernització, rigor i seriositat. A Esquerra no hi sobra ningú. Al contrari, hi falta molta gent.
¿Acceptaria dirigir aquest partit però prescindint de ser candidat a les eleccions al Parlament el 2010?
És que això és començar la casa per la teulada. Ningú no pot reduir el debat a qui és el candidat. Això ho ha fet algun altre dirigent d’ERC. El debat final només ha de ser conseqüència de preguntar-se de què serà candidat el candidat: ¿d’una Esquerra moderna, seriosa que vol guanyar, que vol dur aquest país cap a decidir i un dia convertir Catalunya en un Estat independent, o d’una Esquerra on dominin tics antipolítics o sovint antisistema o poc institucionals? Si és la primera Esquerra, aquesta la vull dirigir jo. Si és la segona, evidentment no és el model que aspiro a dirigir.
¿Però també aspira a ser candidat el 2010?
Si un aspira a un projecte polític, aquest projecte aspira dirigir-lo i representar-lo a tot arreu. Però insisteixo: ara no toca parlar de càrrecs.
Aquesta setmana a vostè se l’ha donat per mort políticament, com ja s’ha fet altres vegades en els últims anys. ¿Se sent prou fort per encarar tot aquest canvi i aquest lideratge a partir del mes de juny?
Jo vaig començar a fer política de manera formal als 18 anys, en ple franquisme. Als 21 havia passat per la presó. Curiosament, m’han donat per mort moltes vegades, la qual cosa és indicativa de fins a quin punt hi ha gent a qui no li interessa que les idees que jo defenso triomfin. Jo sóc una persona que ve de lluny, que tinc una trajectòria al darrere, i els objectius que tinc són objectius de país. Jo estic molt orgullós d’haver renovat el discurs d’ERC des de la perspectiva nacional, d’un projecte nacional integrador, que no pregunta a la gent on ha nascut ni quina llengua parla a casa, que no planteja la nació com un punt de sortida sinó com un punt d’arribada, perquè aquesta és la principal força que parla de Catalunya com una nació en construcció. Jo fins ara m’havia dedicat només a això, fins que vaig constatar que hi havia gent que es dedicava a fer altres coses, i aleshores lògicament jo m’he hagut de dedicar a buscar força interna i en aquest moment tinc una força interna prou notable perquè estigui il·lusionat a defensar les meves idees, i insisteixo: parlo d’idees no de càrrecs.
Fins ara no se n’han sortit...
Esquerra és un partit que conserva pràctiques de resistència, de vegades una mica prepolítiques, però Esquerra ha canviat. ERC no és aquell partit que no arribava als 200 regidors de fa 30 anys. Tenim188 alcaldes, 1.600 regidors, dos presidents de diputació, un president del Parlament, 5 persones al govern, 21 diputats al Parlament , 4 senadors, 3 diputats a Madrid. Si amb això no fem política no sé què fem. ERC ha d’abandonar gestos que la gent no comprèn i fer de partit seriós, madur, que quan signa un pacte el compleix i que no proposa canviar-lo al cap de tres mesos d’haver-lo signat.
La clau és guanyar credibilitat?
Només des de la seriositat i el rigor vindrà la credibilitat. La credibilitat que hem de guanyar no és com a partit independentista o catalanista. Això ja ho sap tothom. L’assignatura que hem d’aprovar és la de partit de govern i seriós. No podem fer cap altre gest incomprensible per a la gent, sobtat o desorientador.
Ni un més, perquè si en 5 anys no han aconseguit ser percebuts com a partit de govern és que realment fins ara no ho han fet prou bé...
No n’hi ha prou sent patriota, no n’hi ha prou sent d’esquerres i no n’hi ha prou sent republicà. A més a més hem de ser competents i hem de ser seriosos i hem de ser rigorosos i inspirar confiança a la gent. No hem de ser vistos com un partit de govern arrogant sinó com un partit de govern proper.
Parlant de govern. El president Montilla diu que la seva continuïtat com a vicepresident depèn dels resultats del congrés del juny. ¿Creu que són oportunes les declaracions?
Les declaracions tornen a fer referència a càrrecs i jo no estic aquí per parlar de càrrec sinó per parlar d’idees. Cadascú és prou responsable de les seves paraules com per dir-les en públic.
¿El govern pot trontollar segons què passi al mes de juny?
El govern no trontolla ni trontollarà, però vostè s’ha de fer càrrec que el fet d’estar en ocasions sobre uns fonaments fràgils no facilita tenir una mirada llarga sobre les coses. ERC ha de deixar la fragilitat per passar a la solidesa. Serà un partit gran si realment vol ser gran, si realment vol tenir la majoria i si realment vol que Catalunya sigui independent. Si volem tot això, amb aquesta Esquerra no en tenim prou perquè no hi arribem. L’hem de canviar: jo vull tot això i per això dedicaré el 100% de les meves energies a aconseguir-ho.
Mentre el tripartit sumi, ¿continuarà sumant i fent govern?
Això ara no té sentit plantejar-ho perquè no es pot parlar del futur d’aquesta manera. El que sí que queda clar és que ERC i CiU, per responsabilitat política, hem de posar el comptador a zero. Si uns i altres continuem amb el memorial de greuges respectiu ens podem trobar sols al voltant d’una taula cantant-nos el memorial de greuges però sent una absoluta minoria en el sistema català de partits polítics. I jo no vull que això passi.
Aquesta picada d’ull pot il·lusionar molts ciutadans que no entenen l’odi tan gran que hi ha entre convergents i republicans...
El que hem de fer uns i altres és entendre que no ens disputem el mateix espai polític, i això quan ho dic hi ha gent que no ho entén. Deixi’m reproduir aquí (confio que no em desmentirà) una conversa amb el president Pujol... Quan jo vaig posar-me al davant d’ERC el 96 (o jo em pensava que era al davant d’ERC), em va dir “Tu què vols fer?, i li vaig dir “Dues coses: vull fer d’ERC un partit polític de govern i vull fer el mateix que has fet tu amb CiU però en una altra direcció. Tu has anat a donar contingut nacional del centre cap a la dreta, jo vull fer el mateix del centre cap a l’esquerra”. Crec que és el millor servei patriòtic que podem fer a aquest país. Per tant, ni tindria sentit que CiU volgués ocupar l’espai que hi ha del centre cap a l’esquerra ni que ERC sortís de cop i volta dient que vol competir del centre cap a la dreta. Només sumats, cadascú des del seu propi terreny, podem fer que aquest país avanci. Òbviament, de cara al futur, en un escenari democràtic, mai hi pot haver portes tancades.
S’ha jugat mai el bigoti per res?
No, el bigoti només me l’he tret una sola vegada a la vida... Me’l van treure, vaja, en els prop de tres mesos que vaig estar a la presó Model. Des d’aleshores mai me l’he tret i no me’l jugo per res.
¿Ni se’l jugaria afirmant que aquest govern esgotarà la legislatura?
No. No sóc gens partidari del joc, no m’agrada jugar. L’única vegada a la vida que he comprat un dècim de loteria va ser aquest Nadal passat que vaig comprar el 2014 i vaig guanyar.
Què va guanyar?
Ens van tocar 100 euros.