El so de les bales a laltra banda de la trinxera
Els periodistes dels presidents. La intrahistòria de la política
Jordi Pujol es va enfilar al mont Nebo, a Jordània, i des del punt en què Moisès ho havia fet cap a l’any 1100 abans de Crist, va contemplar, en un estat gairebé d’èxtasi, Israel. En aquest estat estava quan va sonar el mòbil. Era Josep Antoni Duran i Lleida, que li parlava d’un problema amb la coalició en un recòndit poble de Catalunya. “Escolta Duran, estic admirant la terra promesa...”. No és un gag de Polònia. Ho va viure Jesús Conte, 1.860 dies cap de premsa de Pujol, 179 viatges, 600.000 quilòmetres en avió, visites pastorals per Catalunya a part. L’anècdota la va compartir ahir amb Jordi Mercader, 1.000 dies cap de premsa de Pasqual Maragall, que també va ser a Jordània... l’endemà de la corona d’espines.
Les anècdotes serveixen per explicar el que tots dos van exposar a la Facultat de Comunicació Blanquerna: els periodistes dels presidents tenen com a gran batalla imposar l’agenda política, perquè ven més la confrontació interna –“un tripartit complica molt les coses”, Mercader dixit– que l’obra de govern. Tots dos van defensar que a l’altra banda de la trinxera es continua sent periodista, però treballant per altres interessos... com els que també hi ha a tot mitjà de comunicació, i van reivindicar el camí d’anada i tornada. Per Conte, és més fàcil per als periodistes etiquetats d’esquerres. Per Mercader, tot periodista ho ha de provar per relativitzar la feina.
