Imputats

Hi ha un debat sobre la continuïtat dels càrrecs públics quan estan imputats per delictes relacionats amb les seues funcions. És el cas, per exemple, del quart tinent d'alcalde de Barcelona, Ramon García-Bragado, imputat pel cas de l'hotel del Palau de la Música. Aquesta condició simultània de càrrec públic i imputat per corrupció no és única. La comparteixen, per exemple, el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, i els de les diputacions de Castelló i Alacant, Carlos Fabra i José Joaquín Ripoll.

La qüestió no deixa de tenir la seua complexitat, ja que la condició d'imputat no equival a la de condemnat i, per tant, hi és plenament aplicable el principi de la presumpció d'innocència. Per tant, diuen, no hauríem de castigar els imputats abans que el sistema judicial no hagués emès sentència condemnatòria. Tanmateix, hi ha força raons per defensar la posició contrària. D'entrada, com diu la dita, els polítics no només han de ser honestos, sinó que ho han de semblar. No és el cas dels personatges esmentats. És important, en temps d'una profunda crisi de credibilitat de la política, esmerçar-se a recuperar una certa sensació d'honestedat i transparència en la gestió dels recursos públics. I mantenir càrrecs imputats no hi ajuda. Això pot col·lidir amb la presumpció d'innocència, sí, però és una qüestió de jerarquia de principis. A més, tot i que els interessats ho puguen viure de manera dramàtica, la pèrdua d'un càrrec públic no és un càstig irreversible ni comparable, en tot cas, als costos que comporten altres mesures com la presó preventiva.