Tots els suports del president

Si abans el problema era Maragall i ara és Montilla, potser és que el problema no són Maragall ni Montilla sinó vosaltres”. Des que el passat mes de juliol el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, va entrar a l’executiva del PSOE, no s’ha cansat de posar a prova la paciència dels habituals a la reunió desplegant tota mena d’arguments sobre les exigències catalanes en relació al finançament i l’Estatut. Ho ha fet en les tres reunions de la cúpula del PSOE a les quals ha assistit des que va ser nomenat. Els socialistes catalans saben que amb la negociació del finançament i amb la resposta a la sentència del Constitucional s’hi juguen molt. Per això, el president José Montilla està teixint una espessa xarxa de suports i complicitats des del govern i des del partit per acotar al màxim la proposta.

Després d’anys de tenir les portes de la Generalitat barrades, una de les principals amenaces pel PSC és que l’oposició l’acusi de plegar-se a les exigències del PSOE. José Montilla, a diferència dels seus predecessors al partit, compta amb un suport sense fissures al carrer Nicaragua i l’està aprofitant per pressionar els seus companys espanyols com mai s’havia fet abans des del PSC. Però el pols té límits. Ningú a la seu socialista compta amb trencar la disciplina de vot dins del PSOE. Aleshores ja no seria un pols, sinó una guerra oberta. I això el PSC ni s’ho planteja.

L’objectiu de la Diada
Per tant, l’objectiu és aconseguir allò que el president va definir en el discurs de l’Onze de Setembre com el “millor acord possible”. Al PSC es dóna per fet que CiU es desmarcarà de l’entesa i denunciarà l’acord final per insuficient. Aleshores, els socialistes catalans necessitaran arguments per defensar el pacte.

Montilla ha assumit un fort protagonisme en la negociació amb converses amb el president Zapatero, el vicepresident Pedro Solbes, i la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega. Així mateix manté contactes sovintejats amb els presidents de Galícia, Aragó i Castella-la Manxa.

Però l’estratègia de Montilla incorpora també societat civil. Després de constatar el ressò de l’acte reivindicatiu de l’IESE sobre l’aeroport del Prat, Montilla ha incorporat al seu argumentari de pressió i a la seva agenda de reunions habituals tant els sindicats com l’anomenat GTI-4, que inclou Cambra, Foment, Cercle d’Economia i RACC.

No obstant, les negociacions pel que fa al govern les deixa en mans del conseller d’Economia, Antoni Castells. Des que va començar el procés, tant en públic com en privat, Castells ha mantingut una posició contundent que ha arribat a sorprendre més d’un. Això no és casual: forma part del disseny de la negociació. El conseller s’ha encarregat de negociar amb el ministeri, però també amb CiU. Pel tripartit és fonamental comptar amb el suport nacionalista tant de temps com sigui possible per augmentar la pressió a Madrid.

Igualment Castells ha buscat la complicitat d’altres comunitats. Andalusia és un dels principals objectius. Després d’un període de fredor que va donar peu a un estiu prolix en declaracions, no va deixar de sorprendre que el 3 d’octubre Castells acceptés desplaçar-se a Andalusia per participar amb el vicepresident de la Junta, José Antonio Griñán, en una taula rodona sobre finançament. No només això, durant l’acte el conseller català va declarar que igual com demana que es respecti l’Estatut català, cal que es respecti també l’andalús. Des del govern de Chaves, assetjat per les exigències del PP en relació al deute històric, es va valorar molt positivament aques suport. Dimarts passat, en la reunió del CPFF, Griñán es va encarregar de deixar clar aquest canvi en la relació en un apart amb Castells.

Però els moviments de Castells no es limiten a Andalusia. El conseller ha mantingut reunions i contactes amb els seus homòlegs d’Astúries, Galícia, Aragó i Balears. També amb comunitats del PP com València i Castella-Lleó. La seva estratègia es basa a reclamar bilateralitat en la negociació amb Madrid, però també aprofitar la centralitat que històricament ha jugat Catalunya en aquesta negociació.

Fernández-Alonso
Pel que fa el PSOE, les gestions del PSC a Madrid passen en bona part pel secretari general adjunt del grup parlamentari, Daniel Fernández. En aquest cas, el principal interlocutor és el portaveu del PSOE al Congrés, José Antonio Alonso. L’exministre, considerat un dels dirigents més favorables a les tesis federalistes, juga un paper clau davant Zapatero, amb qui l’uneix una relació d’amistat. El PSC ha optat per mantenir els seus ministres, Celestino Corbacho i Carme Chacón, al marge de la polèmica. Tret que siguin imprescindibles com a apagafocs.

Pel que fa al PSOE, el secretari d’Economia, Octavio Granado, és un dels principals centres d’atenció per al PSC, tenint en compte que el secretari d’organització, José Zaragoza, s’encarrega d’aplanar converses amb el vicesecretari general del PSOE, José Blanco. Tot plegat és una complicada xarxa, i una sentència adversa del TC ho faria trontollar tot perillosament.