Política

Pressió a Catalunya

Finançament

“Ser català és molt cansat perquè us heu d’estar justificant sempre per moltes coses; en canvi, jo, que sóc castellano-manxec, dic que el meu formatge és collonut i ja ho tinc tot fet”. L’autor de la frase no és el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, gran promotor dels productes de la seva regió, sinó Joaquín Reyes, creador de La hora chanante i Muchachada nui, dos dels invents televisius més estripats d’aquest principi de segle.

Les paraules de Reyes, indirectament, reflecteixen exactament el que està passant en aquesta recta final de la negociació sobre el nou model de finançament: la primera proposta Solbes del mes de juliol va aconseguir emprenyar a tothom igual des de la seva poca concreció fins al seu incompliment de l’Estatut, i l’estiu va ser informativament tan monotemàtic que el ministre d’Economia es va convertir en el papu dels territoris. A Catalunya, de fet, ningú se’n recorda, d’una tal Maleni.
Ha estat, però, amb la segona proposta Solbes, presentada el 30 de desembre passat, quan la majoria d’autonomies han assumit que s’acosta l’hora de dir el Sí, vull en el marc d’un Consell de Política Fiscal i Financera que tornarà a generalitzar un nou sistema de finançament que només volia Catalunya. Naturalment les autonomies del sí ara mateix són les que gairebé condicionaven el seu suport a la reforma al fet que el govern espanyol reconegués només que el seu formatge és collonut. Que si la població dispersa, que si la insularitat, que si el deute històric...

Fons per a tots els gustos
A José Luis Rodríguez Zapatero li ha sortit bé que el ministeri d’Economia presentés en la seva nova proposta una cascada de nous fons que s’afegeixin a l’actual fons de suficiència i que modulin els desitjos de les autonomies riques i pobres. Només va haver-hi un moment de cert histerisme entre aquestes últimes comunitats, les que estan passant aquesta setmana per la Moncloa, quan es va fer una lectura des d’alguns mitjans d’afavoriment exclusiu del nou sistema cap a les comunitats riques. Però ja se sap que no hi ha res més efectiu per a segons quin president autonòmic que fer-se la foto amb el president del govern central al mateix nivell de Catalunya, Andalusia o Madrid.

I entre aquests últims territoris no deixa de sorprendre que Andalusia donés per fet el seu sí molt abans que Solbes presentés la seva proposta de manera oficial en un fet que va passar gairebé desapercebut i que no ha fet res més que afegir pressió a la solitud de Catalunya. Però ja se sap que Andalusia, a l’Estat espanyol, com Joan Fuster deia respecte de l’home, és la mesura de totes les coses.

Com arriba Catalunya, doncs, a aquesta recta final que es pot tancar aquest mes o com a molt tard abans del 13-F –inici de la campanya de les eleccions basques i gallegues? Doncs intentant fer-se valer recordant els percentatges establerts per l’Estatut –per la llei!– en la cistella d’impostos, subratllant que no pot perdre lloc en el rànquing de rendes per càpita i fent força en el seu pes en població, cosa que l’acosta a la resta d’autonomies. Picant ferro, tripartit i CiU concretaran avui la cimera que han de celebrar aquesta setmana per refer una unitat que va viure el seu millor moment en el primer incompliment del 9 d’agost. I que mai ha tornat a ser igual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.