Al primer secretari, José Montilla

Aquesta carta no és només personal. Es refereix també a aspectes relacionats amb la vida política del nostre país i amb el partit del qual tu ets avui el dirigent indiscutible. És, doncs, una carta dirigida al primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya.

No ignores que, durant no pocs anys, he tingut l'honor de ser un membre destacat d'aquest partit. Com a senador en les legislatures constitucional i estatutària, i com a diputat del Parlament de Catalunya en dues legislatures més. Saps també que durant deu anys vaig ser membre de la comissió executiva i portaveu dels socialistes catalans. Al llarg del procés polític d'elaboració de l'Estatut del 1979, el partit em va fer l'honor de ser un dels membres de la Comissió dels Vint que va redactar l'avantprojecte del primer text estatutari. Conservo de tot allò un record inesborrable i una gratitud sense límits cap a aquells que ho varen fer possible.

D'això ja fa algun temps. A mitjan anys noranta, les coses varen canviar de manera radical en el partit que dirigeixes. Com a conseqüència d'un procés intern democràtic, però no exempt de maniobres que no vull qualificar, aquells que representàvem allò que se n'ha dit el sector catalanista del partit no només vàrem restar en minoria, sinó que vàrem ser objecte d'una molt dura marginació.

En allò que afecta a les meves relacions amb l'organització que dirigeixes, va iniciar-se aleshores un període de mútua desafecció que ha arribat fins avui. Un impenetrable silenci ha sobrevolat i presidit aquests llargs anys. L'ànima catalanista, almenys la més intensa, va restar en una bona part hibernada, i la proposta federalista defensada pel partit des d'aleshores continua sent avui un plantejament amb poc contingut real i que no va més enllà d'un autonomisme constitucional que no dóna més de si.

Els temps polítics han canviat en els darrers mesos amb l'avenç de les opcions independentistes o sobiranistes. L'acceptació d'aquesta realitat ha estat bastant generalitzada. Però en aquest tren ràpid cap al futur, el partit que dirigeixes continua ocupant el vagó de cua. Continua tractant de posar pedaços a un Estatut que perd aire pels quatre costats i que continua sent acceptat, no ja només sense amor, sinó també de mala gana i com a mal menor per aquells que són avui els principals aliats espanyols del teu partit. Crec que aquest no ha sabut captar la força que impulsa el país cap a un futur polític nou o que, simplement, nega que desitgi viure sota els mateixos vents que bufen amb força en el nostre mil·lenari Principat.

Per tot això, estic convençut que a Catalunya li convé un canvi polític. Necessita aquells que han sabut incorporar als seus objectius de futur el concepte de “som una nació, nosaltres decidim” i un dirigent que, en ser preguntat si votaria de manera afirmativa en un referèndum sobre la independència de Catalunya, contesta que sí de manera clara i sense complexos.

Fins i tot considerant positiva la formació de grups que es diuen independentistes a seques, després d'una profunda i no pas fàcil reflexió sobre allò que és més convenient al país de cara a un futur que converteixi Catalunya en un estat sobirà dins de la comunitat europea, he arribat a la conclusió que qui pot impulsar i dirigir millor aquest procés no és altre que Artur Mas i el partit o la coalició que lidera. Per solvència personal i per la indiscutible força social de l'organització que presideix. Comparteixo, doncs, allò que ha dit algú per qui sento un respecte profund i una no menor admiració, i que, a més a més, ha tingut una de les més altes responsabilitats en el partit del qual tu ets el primer secretari: “Ara li toca a en Mas”.

Per bé que no ho va fer tot sol, el partit del qual fins avui he tingut l'honor de formar part va acomplir en el passat una missió de gran abast a l'hora de contribuir a la cohesió social de Catalunya. Però ara el nostre poble ja és major d'edat i no necessita ser tutelat.

Desitjo manifestar-te, per acabar, el meu respecte sincer cap a la teva persona, pel teu servei al país i per com has sabut assolir l'alta dignitat que avui ostentes. Aquest respecte no és menor del que sento per molts dels que t'han acompanyat en les tasques de govern, o que han compartit amb mi, fins a aquest moment de trista separació, un mateix projecte polític.

Amb el desig que en un temps no llunyà el teu partit es decideixi a caminar cap als nous horitzons als quals m'he referit i arribi a una terra en la qual ens retrobem; amb la certesa que podrem un dia encara treballar plegats al servei del país, he decidit recuperar la plena llibertat i, essent coherent amb allò que penso que és el millor per a Catalunya, treballar colze a colze, amb la màxima humilitat i independència, i amb una il·lusió no menor, amb aquells que estan disposats a defensar allò que jo defenso, o més ben dit, sumar-me jo a allò que ells defensen, que és, en aspectes molt fonamentals, allò mateix que defenso jo.