PSC: la pitjor crisi fraternal des de la LOAPA

El nostre és un projecte necessàriament plural, com era i és la societat catalana que volem representar. Hem de seguir mantenint la pluralitat”. Amb aquestes paraules el primer secretari del PSC, José Montilla, feia una velada referència durant l’acte de commemoració de 30 anys del partit al debat de les dues ànimes de la formació que segueix latent des de la fundació del partit, juntament amb el de quina ha de ser la relació amb el PSOE, que ha portat a un difícil joc d’equilibris.

A diferència de les celebracions anteriors de la unificació dels socialistes catalans, aquesta vegada el PSC pot exhibir entre els èxits haver arribat a la presidència de la Generalitat. L’assignatura se’ls va resistir fins al 2003, quan van aprovar de la mà de Pasqual Maragall i gràcies a l’aval dels diputats d’ERC i ICV, que van renovar la seva confiança després el 2006 amb José Montilla, que va moure els fils amb prou habilitat per confeccionar el primer tripartit i reeditar-lo.

El 16 de juliol passat el PSC va complir 30 anys governant les principals ciutats catalanes, dirigint l’executiu català i participant de la governabilitat de l’Estat amb dos ministres al govern central, però amb el complicat repte de desplegar l’Estatut i obtenir un nou finançament de Catalunya en les negociacions amb el PSOE de Zapatero, que han obert la pitjor crisi entre els dos partits des de la LOAPA.

La formació de Montilla va néixer de la unificació de PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE. Durant la primavera del 1978 es va coure la unitat orgànica, bàsicament entre el PSC-Congrés que comandava Joan Reventós i la federació catalana del PSOE de Josep Maria Triginer. Un any abans, als comicis generals del 1977, aquestes dues formacions van concórrer juntes i van guanyar al Principat. El PSC-Reagrupament havia anat amb CDC i altres formacions en el Pacte Democràtic per Catalunya.

El PSC-Reagrupament es va sumar cap al final del procés d’unificació socialista i va obtenir una discreta representació a l’executiva de la nova formació: només una plaça, mentre que les altres dues formacions es repartien vuit secretaries cadascuna. Com a primer secretari, Reventós. Raimon Obiols, Josep Maria Sala i Higini Clotas van obtenir una plaça de l’executiva d’aquell emergent PSC. Les expectatives del PSC-Reagrupament havien quedat malmeses amb la mort de Josep Pallach el 1976, que alhora va facilitar la unitat de les diverses famílies socialistes.

Guerra va posar pau
El dia abans del congrés d’unificació, les tres formacions es van dissoldre, en conclaves complicats. Alfonso Guerra va haver de posar ordre a la federació catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament va patir escissions. I és que l’allioli ideològic aixecava recels a totes bandes i la unificació va acabar de quallar al segon congrés, el 1980.

El PSC va néixer el 1978 com a partit nacional i sobirà, però, federat amb el PSOE. Aquest lligam, però, ha tingut costos per als socialistes catalans, com l’elaboració de la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA), una ofensiva autonòmica recolzada per UCD i el PSOE després de l’intent de cop d’Estat del 23-F, el 1981. El PSC va veure com les esmenes contra el projecte aprovades per la seva executiva i que va delegar en el seu portaveu al Congrés, Ernest Lluch, no arribaven a ser tramitades, fet que va provocar una forta sacsejada interna al PSC. Com a colofó, va arribar la supressió del grup dels socialistes catalans. La seva recuperació és l’assignatura pendent, que alguns sectors reclamen de manera més o menys explícita per tal que el partit pugui marcar perfil propi a la cambra baixa, en un intent d’eixamplar complicitats amb l’electorat catalanista moderat.

Periple electoral
El PSC va començar el periple electoral amb un bon resultat a les municipals del 1979: va guanyar en moltes ciutats. Iniciava el seu poder municipal, sobre el qual ha girat el pes dels socialistes catalans durant tres dècades. Els comicis al Parlament del 1980 van suposar un fort revés. Reventós no va aconseguir la presidència de la Generalitat i el PSC va declinar entrar en un govern de Jordi Pujol, fet que va portar els socialistes catalans a una llarga travessia per l’oposició. Precisament aquell any havien estrenat la seu del partit al carrer Nicaragua, una antiga fàbrica de làmpares. Reventós va ser rellevat per Obiols com a primer secretari el 1983. Després, com a cap de llista. A Obiols el van seguir com a candidats Joaquim Nadal, Maragall i Montilla.

Obiols va veure el 1984 com Pujol ampliava la distància. Un grup de dirigents va reclamar llavors la supressió de les sigles del PSOE de l’anagrama i va apostar pel grup propi a Madrid, encara que la proposta va quedar en un calaix. I és que a la Moncloa havia arribat el 1982 un Felipe González amb embranzida que va aconseguir a Catalunya la històrica xifra de 25 diputats, només igualada per Zapatero amb la candidatura de Carme Chacón a les darreres generals. El PSC, que ha guanyat al Principat tots els comicis generals de la mà del PSOE, no ha aconseguit revalidar aquests resultats a les catalanes.

El 1988, Obiols, tot i guanyar un escó, seguia sense entrar a la Casa dels Canonges. Als comicis següents va perdre dos escons. El 1994 va veure com el seu lideratge trontollava en un polèmic congrés de Sitges, que va obrir una ferida interna al si del PSC difícil de cicatritzar amb la rebel·lió dels capitans. D’aquella cimera José Montilla en va sortir com a secretari d’organització. Ja el 1992 s’havia obert a la formació el debat sobre la renovació després de la quarta derrota a les catalanes, sobre si calia girar més a l’esquerra o al centre, distanciar-se del PSOE o fer una oposició més contundent.

L'etapa Nadal
El relleu d’Obiols per Nadal com a cartell electoral el 1995 va trencar la majoria de CiU, tot i que amb uns discrets 34 escons. Nadal va haver de donar un cop de mà parlamentari a CiU limitant la tasca d’oposició. I és que González havia perdut la majoria el 1993 i va haver de trucar a la porta de Pujol per sortint-se’n.

Els socialistes catalans havien aprofitat els governs de González per anar teixint a Madrid un poder transversal amb càrrecs intermedis en ministeris i empreses estatals. L’època daurada va ser la de Narcís Serra com a vicepresident. Serra va ser a les travesses com a successor del líder del PSOE. González va pensar en ell, però la idea va trobar fortes resistències a les files dels socialistes espanyols. El ministre català va sortir de l’executiu el 1995 després de l’escàndol de les escoltes del Cesid i va agafar la presidència del PSC del 1996 al 2000, en una cimera per refer el partit post-Sitges. La mitjana de ministres del PSC ha sigut de dos. Curiosament, un exministre català, Josep Borrell, va guanyar el 1998 les primàries del PSOE davant Almunia per enfrontar-se a Aznar, però, al final, va ser Almunia qui es va batre amb el líder del PP en renunciar Borrell.

Aznar a la Moncloa
L’arribada dels populars a la Moncloa el 1996 havia obert un altre perspectiva per al PSC al Parlament i els socialistes van tornar a la trinxera de la cambra catalana davant una aliança consolidada entre CiU i PP. El PSC va començar a buscar cartell electoral i totes les mirades conduïen a Roma, on Pasqual Maragall feia classes. Havia deixat l’alcaldia de Barcelona, que va ostentar des del 1982 fins al setembre del 1997. Uns mesos abans havien aflorat les seves discrepàncies intermitents amb la federació de Barcelona. Maragall va accedir a tornar i encapçalar una llista electoral, que va trobar en Ciutadans pel Canvi una plataforma que li va obrir les portes de sectors progressistes. L’exalcalde de les Olimpíades del 92 es va quedar a les portes de la Generalitat el 1999. CiU, amb 56 escons, va buscar una entesa amb el PP. Maragall va formalitzar per aquelles dates el tàndem amb Montilla al partit.

Tàndem Maragall-Montilla
L’exalcalde de Barcelona de president i Montilla de primer secretari. Van repetir parella al següent conclave, el del 2004, que va servir per recuperar orgànicament Sala, un històric dirigent que havia sigut empresonat sota les acusacions que se li imputaven en relació amb el finançament il·legal del PSOE i de les quals s’havia declarat innocent. Mig any abans de la cimera, Maragall era investit president amb 42 escons, però gràcies al suport d’ERC i ICV. Es va produir llavors la fotografia històrica de Maragall amb Zapatero al balcó de la Generalitat pocs mesos abans que el secretari general del PSOE arribés a la Moncloa. Amb ell, Maragall va protagonitzar diverses topades.

La primera, amb motiu de la visita del llavors conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, a Perpinyà. L’elaboració de l’Estatut va provocar moments de fricció i va ser l’inici d’un distanciament que es va veure agreujat amb el Dragon Khan al qual estava sotmès el primer tripartit, fet que va portar Zapatero a pressionar perquè Maragall no continués de president de la Generalitat.

Tampoc van faltar moments de fricció entre el govern i el PSC, una d’elles arran d’un intent de remodelació de l’executiu. El relleu de candidat va generar més desacords. Montilla no va aconseguir revalidar el resultat de Maragall i va baixar de 42 a 37 escons. Les relacions cada cop més tenses van portar Maragall a deixar la presidència del partit i la militància, si bé el 12 de juliol es va escenificar una reconciliació entre el partit i el seu expresident. Amb la fórmula del tripartit en tela de judici per a la propera legislatura, Montilla ha d’ampliar la base electoral. Al congrés del 18, 19 i 20 de juliol es va començar a preparar la poció màgica per intentar-ho fer.