Sense rival

El 9 d'Octubre, dia nacional del País Valencià, ha passat discret, sota la pesada llosa de la majoria absoluta del PP i els mals auguris demoscòpics, que fan preveure una nova passejada triomfal de la dreta en les eleccions del mes de maig. Malgrat els casos de corrupció, que afecten el president de la Generalitat i els de les diputacions d'Alacant i Castelló, els populars mantenen gairebé intactes les seues bases de suport. El seu model de creixement, basat en el turisme, els grans esdeveniments, l'especulació immobiliària i la construcció, s'ha desfet com un castell de sorra i la taxa d'atur s'enfila ja gairebé al 24%. És cert: el PP compta amb una organització sorprenentment disciplinada i activista i un control ferri i implacable dels mitjans de comunicació, públics i privats. Però segurament la clau no està aquí, sinó en la incompareixença de l'adversari. Fent un símil futbolístic, podríem dir que el PP és un equip malmès que té els seus principals jugadors titulars lesionats, però quan arriba l'hora del partit el rival ni tan sols apareix a l'estadi. No és difícil guanyar per golejada a qui fa quinze anys que es dessagna internament, amb escenes de veritable canibalisme entre mediocres que es barallen per unes poques escorrialles de poder. El Partit Socialista ha demostrat sobradament la seua incapacitat d'eixir del pou i els qui hi confiaven per acabar amb la llarga hegemonia conservadora al País Valencià hauran de revisar els seus plantejaments. Ara és l'hora d'una fórmula nova, que aglutine el descontentament i canalitze tota l'energia positiva que queda a la societat valenciana.