El debat del debat

Hi ha històries aparentment incomprensibles que tenen explicacions d'allò més simples. És el cas dels debats cara a cara, que van pel camí de no celebrar-se (un altre cop). No havíem quedat que les enquestes pronostiquen una abstenció sense precedents, que podria situar-se per damunt del 50 per cent? No havíem convingut que una democràcia forta és aquella que integra el màxim nombre d'electors? No són els partits polítics els primers interessats a generar governs forts, legitimats per una participació al més alta possible? I un debat cara a cara no és un bon instrument per fer créixer l'interès i la participació?

En aquest tema guanya (com en tantes altres coses) el càlcul de qui hi surt guanyant. I és això, el que hi ha al darrere de la petita polèmica. No és la llengua, no s'equivoquin. És l'interès de CiU per conservar l'avantatge que li proporciona el fet que una part considerable de l'electorat català s'informi a través d'uns mitjans que situen les eleccions al Parlament en l'últim graó d'interès (darrere de successos i just abans del temps). La llengua és l'excusa en aquest cas, com ho és el territori quan es bloqueja la llei electoral catalana (que ja exigia l'Estatut del 79).

CiU no vol córrer riscos, encara que sigui al preu de batre el rècord d'abstenció. Prefereix unes eleccions parcials, mig d'amagatotis, en família. O és que el candidat nacionalista (o era sobiranista?)
tem perdre el debat davant de l'“increïble home normal”?