Això s'anima

Sembla que finalment la precampanya catalana pren volada. Ja era hora. Entre l'abstenció ja decidida i els votants indecisos, corríem el risc d'escollir el Parlament més dèbil de la història de Catalunya. De fet, el risc encara no està conjurat del tot, però es comença a anar en la bona direcció. La situació exigeix dels candidats propostes assenyades i poca cosa més. S'imposa fugir de les promeses eixelebrades i del confeti, però també del silenci tàctic. I aquí és on alguns candidats han començat a relliscar. És el que té mullar-se.

És una paradoxa dels nostres temps, que afecta especialment aquells que són a l'oposició. Els polítics necessiten aparèixer als mitjans per ser tinguts en compte, però això implica parlar. I en una situació difícil com l'actual cada paraula és analitzada amb detall, de cada expressió se'n fa la dissecció. És lògic, doncs, que hi hagi qui consideri que el silenci és la millor de les defenses. Mariano Rajoy excel·leix en aquest art menor. I Artur Mas ho feia... fins que es va veure obligat a començar a parlar.

Possiblement al líder de CiU li hauria agradat passar la campanya en silenci, esperant veure passar el cadàver polític de Montilla. Però la situació no permet especular i tirar pilotes fora. Si hom vol ser president, s'ho ha de guanyar. I francament, Mas perd pistonada cada cop que obre la boca, fent que aquestes eleccions, que semblaven un mer tràmit, guanyin cada cop més atractiu.