Com el decret de Nova Planta

El 1985 Sal­va­dor Espriu deia que una de les estruc­tu­res més impor­tants del país és la que s'aixeca damunt del pilar lingüístic. “Tinc una con­cepció lingüística de Cata­lu­nya. Per mi –deia— Cata­lu­nya són tots aquells països que par­len català”. Espriu ho tenia clar i els que tre­ba­llen per evi­tar-ho, també. Ara que el TSJC ha fet una passa més a favor del cas­tellà –el con­si­dera dis­cri­mi­nat– i, per tant, con­tra el català convé recor­dar que a Cata­lu­nya es pot viure sense saber català; però no sense saber cas­tellà. I això ho saben aquells il·lumi­nats que es cre­uen cri­dats a fer de qui­xots que llui­ten con­tra gegants ima­gi­na­ris en forma de molins i que ells iden­ti­fi­quen amb el català.

Per­so­nat­ges com Sánchez-Camacho o Fernández-Díaz, que després d'aplau­dir que el PP portés l'Esta­tut al TC sem­bla que gau­dei­xen de la sentència. Pur auto­odi. O aquell polític que ens entén tant, ZP, i la seva minis­tra de Defensa, Carme Chacón, que en sor­tir el vere­dicte de l'Esta­tut esta­ven cofois perquè se n'havia sal­vat el 90%. Quina barra! Només amb aquest 10% es poden car­re­gar el pilar lingüístic. El mal ve de la sentència del TC arti­cu­lada per magis­trats afins a PSOE i PP, que per­met la per­se­cució del català. Com el Decret de Nova Planta, però de bon rot­llo.

És evi­dent que quan la maquinària de la justícia es posa en marxa només es pot atu­rar amb política. Però Mon­ti­lla no tenia pla B; els 25 del PSC a Madrid no tenien esma de collar ZP; i al PP i C's ja els anava be. El lingüista Joan Solà, mort ahir, dema­nava man­te­nir la “dig­ni­tat” i defen­sar una llen­gua forta i sobi­rana. És trist dir-ho, però crec que no sabem com es fa això.