Joan Herrera

Joan Her­rera és el noi del Poble­nou. Hi va néixer, a tocar del Besòs, i hi viu, en plena Ram­bla. La pas­se­jada serà, evi­dent­ment, per aquest barri: l'eco­so­ci­a­lista ens des­co­brirà els racons i comerços més sin­gu­lars, amb lloro dis­se­cat inclòs.

Her­rera té apa­mat tot el dis­tricte i les àrees con­tigües. Va estu­diar a la Ver­neda, al Joan d'Àustria. Ha fet barri tota la vida. Com a veí, i com a espor­tista: va ser neda­dor i water­po­lista del Júpiter. “No em digui que vostè té aque­lles espat­lles enor­mes”. “Les tenia”, recorda Her­rera, que admet que la con­dició de par­la­men­tari l'ha fet “més prim i pan­xut”. L'orgull pel Júpiter va més enllà de l'esport. Davant d'on es va fun­dar el 1909, el defi­neix com “el Manc­hes­ter català, arre­lat a la indústria del barri”. I deta­lla que l'escut de l'enti­tat té una estre­lla ver­me­lla. “S'hi sen­tia molt còmode, suposo”, li etzibo. Som­riu.

Dei­xem enrere el Júpiter i arri­bem a la July, la frui­te­ria. Pel camí Her­rera ha recor­re­gut la història de la Ram­bla: “S'aca­bava a Pere IV! Fins a final dels anys noranta, més amunt d'aquest car­rer només hi havia fàbri­ques,i davant del mar tenies les vies del tren. I la Dia­go­nal, a l'altura de Bac de Roda estava tallada”, explica el can­di­dat, que recorda com enmig de totes les fàbri­ques hi havia una pista de ten­nis per als direc­tius de les fàbri­ques. Una anècdota diver­tida data del temps a la uni­ver­si­tat, quan uns estu­di­ants li van pre­gun­tar on vivia. “A la Dia­go­nal”, va dir Her­rera. Els com­panys no van enten­dre que la Dia­go­nal d'Her­rera no tenia res a veure amb la de Gauche Divine.

A la July l'encar­re­gada ens pro­hi­beix gra­var. “M'he de tenyir, que vin­guin la set­mana vinent, no em gra­veu!”. En tot cas, Her­rera s'emporta, entre altres coses, man­da­ri­nes i un bon enciam (les imat­ges en donen fe). Pel car­rer la gent no el para. Per què han de parar un veí que veuen cada dia? Tot i així, les salu­ta­ci­ons i els cops de cap amis­to­sos són cons­tants. Seguim en direcció al mar. “Et por­taré a la lico­re­ria, segur que els fa il·lusió, i tenen un lloro”. “Viu?”. “No, dis­se­cat”. L'estona que pas­sem a la lico­re­ria és fantàstica, i l'encar­re­gada ens explica la història del lloro –no us per­deu el vídeo–, que amb la mirada fixa (pobra bèstia) pre­si­deix la botiga. Per aca­bar, a la Tere. És a dir, a l'orxa­te­ria, enfront del Casino de l'Aliança. “En sóc addicte”. La tem­po­rada ha que­dat enrere. “Un cafè, doncs”. Fi de pro­me­nade.