Esquerra té un guió

Hi ha una sardana –alegre i molt balladora– que explica el naixement de la que diuen que és la comarca més bonica d'aquest país, sempre que es deixi fora de la tria el Rosselló, perquè aleshores potser tindríem un greu problema d'elecció. És una sardana en què una sirena convida un pastor a deixar la muntanya i trobar-se amb ella al pla, i fundar-hi una cabana i el que faci falta. Dimecres, Montserrat Tura, enfundada en el paper de candidata socialista i sirena, va plantar-se a la plana –la de Vic, per ser més precisos– i des d'allà va entonar un cant dirigit a Joan Puigcercós, al qual va recriminar haver marxat a “la muntanya a proclamar-hi la independència”. I va semblar que, més que un retret, fos una invitació al pastor per trobar-se i parlar d'alguna cosa.

Puigcercós no és cap pastor, encara que sigui nascut a muntanya i li agradi molt enfilar-s'hi, prou que ho saben els periodistes que el van haver de seguir fins al cim del Puigmal, on va proclamar la seva candidatura. Ni és pastor, ni vol ara escoltar cants de sirena, tot i que en una cosa sí que sembla que hagi fet cas a la candidata socialista, i és en l'exercici d'abandonar el cim –no pas, però, el discurs independentista– i traslladar-se al pla, o a la ciutat en aquest cas.

D'aquesta manera, el líder republicà va desembarcar ahir al cap i casal i al Palau de la Música, una casa prenyada de molta simbologia, i últimament infectada de molta malvolença, un santuari nacionalista que tantes vegades ha cantat l'himne del Cant de la Senyera, obra del mateix Joan Maragall que un dia va portar a la lletra d'una sardana el somni d'una cabana fruit de la unió d'un pastor i una sirena. I, ahir, el Cant de la Senyera va tornar a omplir el Palau, mentre una altra senyera, estelada i de grans dimensions, es desplegava des de l'amfiteatre superior fins a la platea de la sala. Era la manera –emotiva i espectacular– de donar la benvinguda al Palau a Joan Puigcercós i la seva “gent honesta”, 2.146 persones que van ocupar fins a l'última butaca d'un espai fet a mida per poder tornar a presumir de mans netes. I el missatge era prou clar i diàfan, i no va fer falta que cap dels oradors esmentés ni Millet ni el ja famós i presumpte 4% de CDC. Només Oriol Amorós –hàbil en l'art del monòleg i en l'escena– va evocar el cas de l'hotel del Palau per tornar a subratllar la decència d'Esquerra “i la gent honesta que avui quan marxi d'aquí no s'emportarà res”.

Des de la primera nota del Cant de la Senyera fins a l'última estrofa d'Els Segadors, que va cloure l'acte, passant pels versos de Martí i Pol interpretats per Sílvia Bel o els tres pilars aixecats –no en van poder ser quatre– per una colla de castellers militants d'ERC, el d'ahir va ser un acte executat a la perfecció, amb el ritme precís de les bones obres el dia de l'estrena, i amb la batuta de Xavier Vendrell, al qual escau més bé la camisa, els pantalons texans i el paper de cap de campanya, que la corbata i el cotxe oficial de conseller.

Esquerra va demostrar al Palau que té les mans netes, i que té un guió que sap executar a la perfecció –si més no en la posada en escena– i un cap de cartell ficat de ple en el paper de presidenciable; pausat en el to, amb volada en el missatge, cap crit i poca estridència en la proclama. Esquera té un guió i també un exlíder, molt ovacionat quan l'hàbil Tresserras el va nomenar, però que, ahir, va evitar la “gent honesta”.