Pepe, Quim i els ‘gilipollas'

José Luis Rodríguez Zapatero era dissabte a Lisboa amb Obama, Merkel i Sarkozy, i l'endemà estava petonejant dones madures i estrenyent mans de jubilats en un fred pavelló firal de Lleida. Diuen que l'OTAN té un problema amb la Xina i l'Iran, però ni si m'imaginen el que té Montilla amb les enquestes. Rodríguez Zapatero no ha volgut deixar sol el seu exministre i ahir va anar de nou a la trinxera electoral catalana per exigir a Artur Mas que faci un cara a cara amb Montilla. Rodríguez Zapatero fent la guerra a CiU i a Artur Mas sona una mica a l'humorista espanyol Miguel Gila: “¿Oiga? ¿Es el enemigo? Que se ponga.” Però suposo que al PSC no estan com per menysprear l'ajuda de ningú.

Anar a un míting electoral és com tornar durant una hora i mitja a la infantesa. Globus, confetis, caramels i uns polítics que expliquen les coses amb frases curtes i senzilles i que de tant en tant deixen anar algun acudit. O algun renec adolescent. Com més avança la campanya, es llança més confeti, les frases es fan encara més curtes, i s'escapen més renecs. Arribats a aquest punt, els polítics dalt de l'escenari es diuen pel nom familiar. Ahir els personatges que més manen a l'Estat espanyol, a Catalunya i a Lleida s'anaven anomenant entre ells “Pepe [Montilla], Pep [Borrell], Àngel [Ros], Quim”.

En Quim és en Joaquim Llena, conseller d'Agricultura, cap de llista dels socialistes a Lleida i rival directe de l'insultantment jove alcalde convergent Albert Batalla. Potser perquè l'ambient familiar convidava al desfogament adolescent, en Quim va voler tenir també el seu minut de glòria referint-se als “noiets xulets” de Convergència que fa quatre anys que desgasten el govern i que ara es presenten amb un gest angelical als cartells i amb un rialla d'orella a orella al logo del partit: “Gilipollas, de què rieu, amb el ruixat que cau?”

Rodríguez Zapatero, l'home que havia marxat de la reunió de l'OTAN per arribar avui a Lleida per quedar-se amb el titular mediàtic de la jornada, s'ho mirava des de primera fila i devia pensar que no hi ha bala més perillosa que la del foc amic. Cos a terra, que vénen els nostres.

En la campanya dels orgasmes fingits, dels videojocs de carallots i dels despullats de carrer, ja no vindrà d'un “gilipollas” de més. Altres paraules gruixudes es diuen i es diran en un xou polític en què uns juguen a fer de Guardiola i d'altres intenten desestabilitzar els rivals a la manera de Mourinho. Carmen de Mairena ha despertat moltes crítiques, però, tal com van les coses, els freaks de la CORI són uns avançats en el màrqueting polític, aviat no hi haurà líder que no tingui al costat un segon que reparteixi llenya, inventi rodolins estrafolaris i ensenyi el pitram per captar l'atenció de les càmeres. Els mítings no els haurien de seguir els periodistes polítics sinó que els haurien de seguir els crítics experts en teatre de cabaret.

Rodríguez Zapatero tornarà a fer campanya per Montilla, el dijous al Palau Sant Jordi. Ell ha viscut en carn pròpia com una simple trucada de telèfon pot
sotmetre l'economia i la política d'un estat. Abans, per aconseguir això, calia fer una guerra i guanyar-la. Dijous, Zapatero anirà al Sant Jordi a cridar a xafarranxo
i els més guerrers i entusiastes diran el nom del porc als rivals. Però tal com va la demoscòpia, l'endemà de les eleccions i a mig any de les municipals, al socialisme català només li quedarà la carta de la trucada: “Escolti? Que hi és l'enemic? Que s'hi posi.”