“La cultura de la subvenció no genera llocs de treball”

En set anys, el conjunt del territori ha passat de rebre inversions del 50%, pel 50% de l'àrea metropolitana, a tenir un repartiment del 30-70. CiU, a més, ha aconseguit aturar una llei electoral catalana que feia perdre veu al territori en el Parlament. Són dos indicadors prou clars de la voluntat del tripartit... A partir d'aquí hi ha moltes altres coses pendents: l'impuls a les infraestructures, centres sanitaris, instal·lacions judicials... que ara estan sense data, i no hi poden estar més temps.

Quan una regió té 62.000 aturats, el triple que fa set anys, que el partit que ha liderat el govern en aquest temps digui que vol crear només 20.000 llocs és ofendre aquesta gent. Cal actuar des d'una perspectiva global i àmplia, per crear les condicions en el terreny econòmic, laboral, de les inversions, de l'impuls a la petita i mitjana empresa, de la intervenció en els mercats financers per donar avals i garanties i així alliberar crèdit, de treure traves i burocràcia... per aconseguir una millora global que, com a mínim, permeti recuperar el 50 o 60% d'aquest atur. I a la resta ajudar-los econòmicament, amb formació i amb protecció social. És l'empresa la que crea els llocs de treball, la cultura de la subvenció no genera una estabilitat futura de l'ocupació”.

Quan vaig entrar a la Diputació vaig conèixer l'oposició de les forces polítiques del Baix Penedès, que no estaven d'acord amb una implantació que vaig qualificar de bona i estratègicament interessant. Però aquest país es construeix amb diàleg amb la gent, les institucions, la societat, les empreses del territori, i una inversió que pot ser bona ha d'encaixar-hi de manera consensuada i concertada.

Si no hi ha consens vol dir que no s'ha fet bé, i que hi ha coses en què cal escoltar la gent, perquè molts et diuen que hi ha certs inconvenients que no s'accepten i que es podrien millorar, i certes compensacions o elements afegits en l'àmbit de la innovació, la recerca o el desenvolupament tecnològic de què no s'ha parlat mai. Aquesta inversió té virtuts i problemes a ulls de la gent de la comarca. Si es troba el punt d'equilibri necessari no veig cap problema perquè pugui implantar-se. Per tant, hi estem a favor; una altra cosa és que s'ha de fer d'acord amb la gent, sense imposicions.

La nostra aposta de futur en temes hidràulics queda ben clara: el transvasament del Roine, factible i amb uns cabals que tenen tota la lògica del món. Buscarem el suport de les institucions i la complicitat dels partits per tirar-ho endavant si tenim el govern de Catalunya.

És que els que l'havien de fer ja l'han deixat de fer perquè no hi ha diners! I nosaltres apostem per altres vies, ja que a més del seu preu extraordinari cal considerar l'alt cost energètic i la data de caducitat. És tan desproporcionadament cara que val més entrar en altres projectes: les mosques no es poden matar a canonades.

Va ser iniciativa d'un govern de CiU el 2002 impulsar un estudi informatiu del Tramcamp.El projecte va quedar sobre la taula, el pla d'infraestructures del transport del 2005 no en parla, i ha de ser una al·legació feta des del territori la que s'incorpora després a l'estudi, que ha sortit a corre-cuita, a final del mandat. Hi estem, doncs, d'acord, però avui considerem que el cost alt que té és difícil que el faci possible amb imminència. Així hi haurà el temps necessari per poder anar encaixant des del punt de vista conceptual i de gestió futura les qüestions en què el territori ha presentat al·legacions. A més, no podem passar l'arada davant els bous, i primer cal acabar el corredor mediterrani, ja que mentre els trens passin per la línia de la costa actual no podem parlar del tramvia. Tècnics de confiança que l'estan construint em parlen com a mínim de cinc o sis anys perquè els trens puguin passar pel nou corredor. Abans, només podem estar treballant-hi i afinant-ho, en un temps que almenys tindrà la virtut que el país pugui remuntar el vol econòmicament i hi hagi elements de viabilitat per implantar les primeres fases del tramvia.

La xarxa de rodalies la necessitem com el pa que ens mengem, però ben feta. Imaginem-nos una centralitat Tarragona-Reus, i una xarxa en forma d'estrella: direcció Riba-roja, l'Aldea, Sant Vicenç de Calders i Valls.

No em sembla gens malament, però és lamentable que no s'autoritzi el nou hospital que la Fundació Santa Tecla volia fer en una altra ubicació de la ciutat, com s'ha autoritzat el de Reus, que tampoc ha pagat el govern, sinó l'Ajuntament. S'han de poder fer les millores que calgui a Joan XXIII, i fer un nou hospital potent a Tarragona i el seu hinterland.

Estic totalment d'acord amb el desplegament de les vegueries, però hi ha d'haver consens institucional, polític i territorial, que assumeixi la descentralització d'àmbits del govern i impulsi les competències impròpies dels ajuntaments. Per tant, hi ha d'haver lleis de governs i d'hisendes locals. Amb aquestes condicions, qualsevol llei de vegueries té el suport de CiU, i si en tenim la responsabilitat, la farem aixíAixò és un joc a què s'ha prestat ERC a canvi de la llei de l'àrea metropolitana, per cert, una bona llei perquè és aplicable.

No hi estic en contra, en absolut, al contrari, penso que s'han d'articular mecanismes de governabilitat territorial compartida, jo he estat impulsor del Consorci del Camp, que amb el tripartit no ha funcionat de cap manera, quan del 1999 al 2003 es van prendre una colla d'acords. Però penso que avui encara no es donen les condicions, perquè primer hi ha d'haver una millor ordenació legal, i els municipis han d'estar més ben articulats des del punt de vista dels grans nusos territorials per fer un pas tan gran. El govern tripartit ha diluït el consorci, ha tirat aigua al vi en una iniciativa que engrescava un model de govern i diàleg territorial que tan bon punt puguem haurem de reprendre, és absolutament indispensable

No recordo el context en què ho vaig dir, però com que em conec i sé el que penso del Parlament, el que devia dir és que en alguns moments, i atenent al ritme del primer tripartit, quan anàvem tots força desorientats, hi havia dies que les sessions es feien inusualment llargues i hi havia la possibilitat que un s'arribés a avorrir de debatre el tema del dia amb la magnitud que es feia i el poc abast que tenia el que s'assolia. Si traiem de context l'expressió i li donem un caràcter solemne, esdevé alguna cosa que no es correspon amb la realitat.