La regla monàstica de la suma

Es col·loca davant el faris­tol, amb les nou senye­res altre cop al dar­rere i, al fons, el mones­tir de Sant Benet. El prat, verd. Abrics, bufan­des, sort del sol. L'acte pro­met aque­lla èpica que sovint bus­cava Jordi Pujol. Artur Mas es cons­tru­eix el seu relat. Aquí va ser pro­cla­mat can­di­dat de CiU fa deu mesos, quan la fede­ració tot just enge­gava la pre­cam­pa­nya. Els càmeres fil­men, els fotògrafs dis­pa­ren. Josep Antoni Duran i Lleida se li arrapa. Mas no admetrà pre­gun­tes. La solem­ni­tat s'explica per ella mateixa, diria algú. “Vull refer­mar els prin­ci­pis i el com­promís que vaig pro­cla­mar en ser esco­llit can­di­dat”, comença Mas. A Sant Benet, des de mit­jan segle XIX que no hi ha mon­jos. “Durant aquests anys hem après que el govern no és una fina­li­tat per ell mateix sinó que és tan sols un ins­tru­ment”, hi afe­geix. Però la vida de la badia es va allar­gar durant 900 anys. Set són els que CiU ha pas­sat a l'opo­sició. “Cer­ta­ment, tenim set”, reco­neix. “Però que ningú no s'equi­vo­qui”. Aquesta ànsia, asse­gura, “està impreg­nada d'espe­rit posi­tiu, d'afany per superar rep­tes, de volun­tat d'aixe­car el país”.

El tre­ball. “Ora et labora”, deia el codi que regia la quo­ti­di­a­ni­tat monàstica bene­dic­tina. Mas s'enor­gu­lleix sem­pre, quan ho recorda, que CiU ha resis­tit estoi­ca­ment mal­grat els dos intents fra­cas­sats de recu­pe­rar la Gene­ra­li­tat, con­tra els pit­jors pronòstics. Avui no ho farà. Parla de la per­se­ve­rança, però aquesta vegada es refe­reix a la del país. “La mateixa història de Cata­lu­nya demos­tra de manera rotunda que el que mai hem per­dut [...] és la flama que con­ti­nua escal­fant la nos­tra cata­la­ni­tat i la nos­tra volun­tat de ser un poble lliure i una nació plena”. Els de Mas sem­bla que han encu­nyat una nova regla, ins­pi­rats per la de Sant Benet, amb què s'han regit al llarg dels últims mesos. La de la suma: defu­gir el sec­ta­risme, fer gala de la humi­li­tat, engres­car el propi elec­to­rat, obrir les por­tes del mones­tir naci­o­na­lista als votants d'altres par­tits. “Amb con­vicció i tota la il·lusió, crec sin­ce­ra­ment que hem demos­trat que si Cata­lu­nya suma, pot, i només així pren tot el sen­tit defen­sar una gran majo­ria per fer rea­li­tat un gran pro­jecte de país”, sen­ten­cia Mas.

I ales­ho­res, els refe­rents. El pre­si­den­ci­a­ble parla dels moder­nis­tes. És sabut que la família del pin­tor Ramon Casas va com­prar Sant Benet a prin­ci­pis del segle XX, com a residència d'estiu. La res­tau­ració va anar a càrrec de Josep Puig i Cada­falch. Mas també cita els nou­cen­tis­tes, Prat de la Riba, i dos pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat. El pri­mer, Fran­cesc Macià i la “Cata­lu­nya econòmica­ment pròspera, soci­al­ment justa, política­ment lliure i espi­ri­tu­al­ment glo­ri­osa” que va pro­me­tre al poble. El segon, Pujol, amb qui només ha com­par­tit un acte de cam­pa­nya. CiU s'ha esforçat a exhi­bir reno­vació interna. Enu­mera el pres­tigi, l'esforç per la con­vivència, el país modern i digne pel qual va tre­ba­llar l'encara pre­si­dent de Con­vergència i tota “una gene­ració de cata­la­nis­tes” durant vint anys. Pretèrit imper­fet. Temps pas­sats, mis­satge entès. I minuts després, acaba.