El polític en qui pocs creien

Les influències

És un cas estrany de polític francòfil i amant alhora de la cul­tura anglo­sa­xona, en un equi­li­bri pon­de­rat, molt inu­sual entre els diri­gents cata­lans. Els polítics d'avui, quan domi­nen llengües, que no és pas sem­pre, tiren cap a la cul­tura anglo­sa­xona, men­tre que els de la Tran­sició eren més aviat francòfils. L'equi­li­bri de Mas en aques­tes influències, que arrenca dels seus estu­dis al Liceu Francès i a l'escola Aula, tindrà molta tra­ducció en el pròxim govern català. Pri­marà molt la con­nexió inter­na­ci­o­nal de Cata­lu­nya, res a veure amb el que feia el pre­si­dent José Mon­ti­lla i el tri­par­tit.

Mas va néixer a Bar­ce­lona el 31 de gener del 1956, en una família ori­ginària del Poble Nou per part de pare, i de Saba­dell per part de mare. Després dels estu­dis pri­ma­ris va lli­cen­ciar-se en ciències econòmiques i empre­sa­ri­als, i va fer alguns cur­sos a la facul­tat de Dret. Aquí és on arrenca una altra de les espe­ci­fi­ci­tats de Mas. És un polític que no va par­ti­ci­par en la lluita anti­fran­quista com els que fins ara han diri­git les reg­nes del país des de la recu­pe­ració democràtica. El futur pre­si­dent no era per aque­lla època una per­sona espe­ci­al­ment dedi­cada a la política. Això que fa uns anys es con­si­de­rava un ana­tema, comença a ser valo­rat perquè l'anti­fran­quisme de la Tran­sició ha que­dat a distància astronòmica del món glo­ba­lit­zat.

Aca­bada la car­rera, Mas va tre­ba­llar en el depar­ta­ment de comerç exte­rior d'un grup d'empre­ses del sec­tor de la logística, i després va diri­gir una soci­e­tat d'inver­si­ons d'un grup d'ado­be­ria, en el qual par­ti­ci­pava la família Pre­na­feta.

Mas va entrar per pri­mer cop en política l'any 1982, el de la victòria del PSOE per majo­ria abso­luta. For­mava part dels nous valors que va cap­tar el govern de Jordi Pujol per a la pro­moció comer­cial, entre els quals també hi havia Josep Piqué i Anna Birulés. Piqué, que ha estat con­si­de­rat pels seus adver­sa­ris un dels grans polítics que han tre­pit­jat el Par­la­ment català, va fer car­rera després al PP i ara a Vue­ling. De forma sem­blant Birulés també va mar­xar al Par­tit Popu­lar, i poste­ri­or­ment al Banc de Saba­dell.

Cap­tació d'inver­si­ons

L'ara líder de CiU va incor­po­rar-se a la con­se­lle­ria de Comerç, Con­sum i Turisme, i va tre­ba­llar en la pro­moció exte­rior i en la cap­tació d'inver­si­ons estran­ge­res per a Cata­lu­nya. Artur Mas era lla­vors un dels tècnics que en aquell moment acom­pa­nya­ven Pujol, en els múlti­ples viat­ges que va efec­tuar per Europa i Amèrica. L'expre­si­dent va que­dar con­tent de la seva feina i el va aca­bar desig­nant direc­tor gene­ral de Pro­moció Comer­cial. Mas s'anava impli­cant cada vegada més en la política, seguint el rumb de Pujol. La seva visió del país que­da­ria impreg­nada pel naci­o­na­lisme per­so­na­lista de l'exlíder de CiU. Hi ha una expressió de l'expre­si­dent naci­o­na­lista que segueix: “Hi ha un riu, que és el país, el seu mains­tream, i nosal­tres remem pel cen­tre, sense picar con­tra les roques”.

Cinc anys després de la seva incor­po­ració a la Gene­ra­li­tat, Mas ja no és era un tècnic sinó un polític. I va començar a moure's en aquest nou camp de joc assu­mint el naci­o­na­lisme català com a pro­jecte. El 1987 es va inte­grar a la llista muni­ci­pal de CiU per Bar­ce­lona, que en aquell moment encapçalava Josep Maria Cullell.

Comença aquí el ves­sant nietz­scheà del futur pre­si­dent. S'ali­menta de les bufe­ta­des, dels revés per­so­nals, de les situ­a­ci­ons a con­trapèl. Es allò tan català del que no mata engreixa. Artur Mas no s'ha arrau­lit en les situ­a­ci­ons deplo­ra­bles de la vida política, i sem­pre ha apro­fi­tat dis­ci­pli­na­da­ment per apren­dre'n. Apa­reix un altre cop el carac­terístic aire de basc de for­mes suaus. Quan Cullell va dei­xar la política muni­ci­pal, i va es va que­dar al cap­da­vant del grup de CiU a l'Ajun­ta­ment, Mas va for­jar-se en l'opo­sició a l'ales­ho­res tot­po­derós Pas­qual Mara­gall, alcalde de Bar­ce­lona.

Amb aquest per­fil polític crei­xent, Pujol es va fixar defi­ni­ti­va­ment en ell i l'any 1995 el va nome­nar con­se­ller de Política Ter­ri­to­rial i Obres Públi­ques. Mas tenia 39 anys quan va arri­bar a aquest càrrec, ja en el pri­mer ren­gle de la política naci­o­nal. Ja dipu­tat al Par­la­ment, el 1997 Pujol el va ascen­dir desig­nant-lo con­se­ller d'Eco­no­mia, un dels depar­ta­ments de pes de la Gene­ra­li­tat. Era evi­dent que l'expre­si­dent es començava a fixar en Mas com a pos­si­ble suc­ces­sor seu, i va començar a rumiar lla­vors com en podia fer el relleu.

L'ope­ració més deli­cada

Es pro­du­eix en aquell moment l'ope­ració més deli­cada que ha vis­cut CiU en la seva història, segons comen­ten diri­gents de la fede­ració. Josep Antoni Duran i Lleida també aspi­rava a ser el delfí del pre­si­dent i va esta­blir una pugna a cara o creu amb Mas. Però Pujol ja havia deci­dit que apos­ta­ria pel diri­gent de CDC.

L'any 2000 es van començar a acti­var els meca­nis­mes de relleu des de la mateixa Gene­ra­li­tat. Va ser d'aquesta manera que el febrer d'aquell any Mas era nome­nat por­ta­veu del govern, i al novem­bre era desig­nat secre­tari gene­ral de CDC. Des del gener del 2001 va ser con­se­ller de la Pre­sidència i con­se­ller en cap, un càrrec res­ca­tat del calaix.

Mas va con­so­li­dar des d'aques­tes pla­ta­for­mes la seva experiència ges­tora i la seva pro­jecció pública. Però al diri­gent de CiU li fal­tava encara pàtina de líder. No havia pas­sat pel revés per­so­nal que l'ha aca­bat de for­jar en la seva tra­jectòria per­so­nal. Encara era sim­ple­ment l'hereu desig­nat per Jordi Pujol.

Va ser d'aquesta manera que Mas va anar com a cap de llista de CiU a les elec­ci­ons cata­la­nes del 2003, enfron­tant-se a Pas­qual Mara­gall, el seu antic adver­sari a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. El diri­gent de CiU va gua­nyar les elec­ci­ons amb 46 dipu­tats, però l'edició del tri­par­tit entre el PSC, ERC i ICV el va dei­xar a l'opo­sició. L'adver­si­tat va pro­vo­car la reacció contrària a la que pre­te­nien soci­a­lis­tes i repu­bli­cans, que no era altra que la fede­ració naci­o­na­lista s'esberlés pel mig. Mas va començar a for­jar-se com a líder, tenint cura dels petits detalls. Va ser això molt impor­tant davant la pèrdua per pri­mer cop del govern de la Gene­ra­li­tat per part dels naci­o­na­lis­tes. Col·labo­ra­dors de Mas d'aque­lla època recor­den que va con­trac­tar una empresa d'ocu­pació perquè ajudés a tro­bar feina als càrrecs de CiU que d'un dia a l'altre es van tro­bar a l'atur, a causa del canvi de govern.

La segona edició d'aquest feno­men es va pro­duir ara fa qua­tre anys, el 2006, amb les elec­ci­ons amb José Mon­ti­lla com a adver­sari. CiU va pujar als 48 dipu­tats, però es va repe­tir el mateix pacte del PSC, ERC i ICV. Mas es va tor­nar a que­dar a l'opo­sició, men­tre soci­a­lis­tes i repu­bli­cans pen­sa­ven que en aquesta ocasió sí que s'obri­ria el meló de la fede­ració naci­o­na­lista.

El repte per a Artur Mas era aquesta vegada més difícil, per rei­te­rat. Però va acon­se­guir un altre cop que CiU no es dividís, i ni tan sols es va arri­bar a for­mar cap cor­rent crític intern que el qüestionés al cap­da­vant de la fede­ració. Amb el des­ga­vell del tri­par­tit, i un estil d'opo­sició serè, Mas es va con­so­li­dar als ulls dels sim­pa­tit­zants naci­o­na­lis­tes més que ho havia fet qua­tre anys enrere. El con­tra­temps va aca­bar de for­jar-lo com a líder de CiU, i el va aca­bar posant a les por­tes de la majo­ria abso­luta. El laberíntic tri­par­tit hi va con­tri­buir.

El paper de Rakos­nik

Ha estat en aques­tes con­te­ses elec­to­rals quan ha apa­re­gut a la llum pública la dona de Mas, Helena Rakos­nik. Ha estat el pun­tal que va aju­dar el líder de CiU a tirar enda­vant tot i les dues ensul­si­a­des elec­to­rals que va patir. Mas es va emo­ci­o­nar al recor­dar-ho en el míting de tan­ca­ment de la recent cam­pa­nya. En va voler dei­xar constància.

Des del 2003, amb un Jordi Pujol enre­ti­rant-se cada dia una passa més, Mas ha anat can­vi­ant CiU. Va espon­jar el pro­jecte naci­o­na­lista amb la idea de Casa Gran del Cata­la­nisme, i va fer l'aposta pel dret a deci­dir esta­blint una sin­to­nia per­ma­nent del con­junt de CDC amb el sobi­ra­nisme. Mas va inten­tar posar en marxa des de la nova CiU una mena de sobi­ra­nisme sen­sat, pre­o­cu­pat fona­men­tal­ment per la crisi econòmica, al qual l'elec­to­rat ha res­post posi­ti­va­ment en les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat. La rea­li­tat és molt dife­rent segons el color de les ulle­res amb les quals es mira. Els seus opo­si­tors denun­ci­a­ven la tòpica ambigüitat de CiU. Però els votants de la fede­ració ho van inter­pre­tar com un exem­ple del prag­ma­tisme i de la capa­ci­tat de con­viure sen­si­bi­li­tats dife­rents dins la fede­ració naci­o­na­lista.