Política

Més espanyols que mai

El punt àlgid del debat independentista ha coincidit amb unes eleccions que han portat al Parlament el nombre més alt de diputats que defensen la no-ruptura amb Espanya

El PP ha aconseguit un resultat històric i Ciutadans es consolida com a força creixent

El vot a la contra ha alimentat Sánchez–Camacho i Rivera

“Albert Riveraés un fenomen que està creixent”, assegura el politòleg Manuel Milián Mestre

Són temps de con­tra­dic­ci­ons. L'inde­pen­den­tisme es mani­festa de forma osten­tosa i con­tun­dent al car­rer, però l'espa­nyo­lisme avança i arrela amb força al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Aquesta és la com­plexa dua­li­tat del país i una de les foto­gra­fies més clares del 28-N, on les for­ces que ober­ta­ment defen­sen l'espa­nyo­li­tat del país superen en tots els paràmetres –vot, per­cen­tatge i escons– aque­lles que es decla­ren deci­di­da­ment inde­pen­den­tis­tes. Amb els resul­tats a la mà, sem­bla evi­dent que els uns han sumat i mul­ti­pli­cat i els altres s'han bara­llat, res­tat i divi­dit.

L'estadística freda i rigo­rosa diu que avui en dia hi ha 489.846 cata­lans que fan cos­tat a les opci­ons que volen una Cata­lu­nya ple­na­ment espa­nyola, men­tre que la suma de tot el vot inde­pen­den­tista, fins i tot el que no ha acon­se­guit repre­sen­tació al Par­la­ment, queda molt lluny i només aplega 320.243 per­so­nes. En nom­bre de dipu­tats la diferència també és evi­dent, i la suma dels escons del PP i Ciu­ta­dans dóna 21, men­tre que Esquerra i Soli­da­ri­tat arri­ben als 14. Mai el Par­la­ment havia tin­gut uns escons tan espa­nyo­lis­tes com aquesta vegada.

“La gran mani­fes­tació del 10 de juliol, amb més d'un milió de per­so­nes al car­rer, ha fet acti­var de forma con­tun­dent aquells que defen­sen l'opció espa­nyola, i ara s'ha notat amb una reacció a les urnes”. Aquesta és una de les lec­tu­res que fa del resul­tat de dis­sabte Mònica Sabata, pre­si­denta de la Fede­ració d'Orga­nit­za­ci­ons Cata­la­nes Inter­na­ci­o­nal­ment Reco­ne­gu­des (FOCIR). La reacció a què es refe­reix Sabata és la mateixa que ja es va viure l'endemà de la gran mani­fes­tació, quan Bar­ce­lona, i mig país, va escla­tar de joia amb la victòria de la selecció espa­nyola al mun­dial de Sud-àfrica i els bal­cons es van omplir de ban­de­res espa­nyo­les.

Sal­va­dor Balil, vice­pre­si­dent de la Fede­ració Tau­rina de Cata­lu­nya, s'apunta a aquesta teo­ria de l'acció-reacció, i es posa ell mateix com a exem­ple. “Dins el món dels toros la llei que ha pro­hi­bit les cor­ri­des ha gene­rat una reacció en con­tra, i qui és taurí segur que no ha votat par­tits inde­pen­den­tis­tes i s'ha decan­tat majo­ritària­ment per l'opció del Par­tit Popu­lar com a vot útil”, explica.

D'aquesta manera, Alícia Sánchez-Camacho ha entrat al Par­la­ment a reacció, tren­cant el regis­tre històric de 17 dipu­tats que el 1995 va acon­se­guir el PP amb Alejo Vidal Qua­dras de cap de llista i ati­ant el dis­curs de l'anti­ca­ta­la­nisme. Ara fa quinze anys el PP va acon­se­guir més vots i més per­cen­tatge que diu­menge pas­sat, però la llei d'Hont li va donar un escó menys. Vidal Qua­dras, que actu­al­ment és vice­pre­si­dent del Par­la­ment Euro­peu, ha tri­gat molt poc a enva­len­tir-se per afir­mar que els resul­tats del 28-N abo­nen la que va ser la seva estratègia. “Ha que­dat demos­trat que l'estratègia del 1995 va ser errònia i que en el moment que s'ha recu­pe­rat com a can­di­data algú que no s'aver­go­nyeix d'apos­tar per Espa­nya s'ha obtin­gut un bon resul­tat”. Vidal Qua­dras –recor­dat a l'hemi­ci­cle pels seus dots d'ora­dor i la seva fina iro­nia que tenia com a diana, sem­pre, l'uni­vers cata­la­nista i com a claca la majo­ria de dipu­tats que li reien sem­pre les ocurrències– està con­vençut que si aquests anys s'hagués apos­tat per la seva estratègia s'hau­ria pogut arri­bar a superar el PSC en nom­bre d'escons.

D'Alberto a Piqué i Nebrera

Però Vidal-Qua­dras va caure, el 1996, víctima del cèlebre pacte del Majes­tic, i va ser subs­tituït com a cap de llista en les suc­ces­si­ves cites elec­to­rals del 1999, el 2003 i el 2006 per Alberto Fernández Díaz, pri­mer, i Josep Piqué després, la pri­mera vegada en soli­tari i després for­mant duo amb Mont­ser­rat Nebrera. Cap de les tres opci­ons no va acon­se­guir superar els resul­tats del 1995 i, encara més, en les elec­ci­ons que van fer pre­si­dent Mon­ti­lla, Piqué va expe­ri­men­tar un retrocés, tot i la incor­po­ració de Nebrera. “El PP ha abo­cat més diners ara amb l'Alícia que quan ens vam pre­sen­tar en Piqué i jo”, asse­gura Mont­ser­rat Nebrera, que ha s'ha pre­sen­tat a aques­tes elec­ci­ons amb un par­tit propi i ha fra­cas­sat estre­pi­to­sa­ment. Aquesta pro­fes­sora de dret cons­ti­tu­ci­o­nal entén que l'auge popu­lar s'explica per aquesta millor dotació econòmica i per l'estratègia del par­tit de Rajoy de començar a escal­far l'elec­to­rat amb vista a les elec­ci­ons gene­rals del 2012. Génova neces­si­tava Bar­ce­lona per inflar el vent del canvi a la Mon­cloa i s'hi han abo­cat amb cons­tants apa­ri­ci­ons de Rajoy a la cam­pa­nya de Sánchez-Camacho.

El peri­o­dista i exdi­pu­tat popu­lar a Madrid Manuel Milián Mes­tre atri­bu­eix mèrits pro­pis a la cam­pa­nya del PP català. “Han fet dues coses hàbils: tocar el vec­tor del vot no inde­pen­den­tista i el de la immi­gració, tot i que aquí han exa­ge­rat”, refle­xi­ona. Per Milián el PP ha tret rèdit del vot nas­cut de la consciència de la por; por de la crisi, por del feno­men de la immi­gració, por de la inde­pendència. Pel que fa al debat sobre la llen­gua, aquest politòleg entén que ha estat una posició més tàctica que estratègica. “El tema del català sí que és estratègic per a Ciu­ta­dans”, afirma.

Per a ningú, tam­poc per a Mònica Sabata, ha estat una sor­presa que la segona acció del vot espa­nyo­lista, lide­rada per Albert Rivera, es con­so­lidés al Par­la­ment. Amb els seus tres dipu­tats i els seus 105.827 vots sumats als del PP, aquesta oferta política arriba, ara sí, a nivells des­co­ne­guts fins ara en el pano­rama català. El dubte és saber si Ciu­ta­dans, i de retruc el vot espa­nyo­lista, ha tocat sos­tre o és un feno­men que crei­xerà més. Sabata no s'atre­veix a fer pre­dic­ci­ons però adver­teix que, en tot cas, “si el dis­curs inde­pen­den­tista no el por­tem bé pot gene­rar ten­si­ons que exci­ten cer­tes reac­ci­ons”. Milián Mes­tre ho té més clar: “Albert Rivera està crei­xent”. De moment, i durant qua­tre anys, ho farà al cos­tat de l'inde­pen­den­tista Joan Laporta al grup mixt.

L'exsogre de Laporta
va obrir el foc a les eleccions del 1980 amb un partit espanyolista que, curiosament, es va dir Solidaritat. La UCD de Suárez li va barrar el pas al Parlament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.