El primer pas, el 1989

Autodeterminació sí, independència no. Aquesta és la regla de tres que ha regit sempre al Parlament en les últimes dècades i que ara es trencarà. Fins a tres vegades la cambra legislativa ha aprovat unes resolucions a favor del dret a decidir, però la independència mai no ha aparegut en el debat a l'hemicicle. Eren uns altres temps en què aquest moviment tenia menys força, però el panorama està a punt de canviar.

Dues d'aquestes iniciatives, que van provocar un abrandada polèmica entre partidaris i detractors del sobiranisme, van tirar endavant durant el govern de Jordi Pujol. La primera data històrica va ser el 12 de desembre del 1989. El document es va aprovar per la porta del darrere, en la comissió d'Organització i Administració i lluny de la solemnitat del ple, però aquesta situació no desllueix la transcendència política i simbòlica d'aquell text: “El Parlament manifesta que l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació”. La proposició no de llei es va aprovar amb els vots de CiU, IC, CDS i ERC –que va ser qui la va presentar–, mentre que el PSC s'hi va oposar. Cap diputat del PP va assistir a la comissió.

S'havia obert la caixa de trons i l'executiu espanyol va esmolar els ganivets, sobretot cap a CiU. Llavors, un dels diputats del PSC que va defensar el vot contrari va ser Higini Clotas, que ahir, vint-i-dos anys després, va viure un déjà vu i va tornar a censurar una proposta amb unes arrels semblants, la de Solidaritat. Però aquell episodi del 1989 es va convertir en un foc d'encenalls, perquè l'endemà la sessió
plenària va commemorar els deu anys de l'Estatut del 1979 i no va
fer menció a la proposició. Tocava nedar i guardar la roba.

L'1 d'octubre del 1998 és la segona data que s'ha d'apuntar en vermell dins del món sobiranista com el dia en què es ratificava el dret a l'autodeterminació. Aquesta vegada sí que va ser el ple qui va fer el pas endavant gràcies als vots de CiU, ERC, PI, Els Verds i EUiA. El PP hi va votar en contra, i el PSC i IC s'hi van abstenir. “El Parlament, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratifica un cop més el dret del poble català a
determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau i democràcia
i solidaritat”, assegurava aquella iniciativa, que, com l'anterior, va tornar a aixecar força polseguera. Els socialistes catalans van acusar CiU de sembrar la llavor per dividir el país i, fins i tot, el PSOE va retreure al mateix PSC que no hi
hagués votat en contra.

Finalment, el 3 de març de l'any passat es van ratificar aquestes dues resolucions en la comissió d'Afers Institucionals. El context era el d'una proposta a favor de les consultes sobre la independència que gràcies a un acord entre CiU i ERC va cristal·litzar. El document tenia dues parts ben diferenciades. En la primera, es debatien aquestes ratificacions i, a banda d'ERC i CiU, Iniciativa també va donar-hi suport, el PSC es va abstenir i el PP i Ciutadans s'hi van mostrar contraris. El segon punt ja parlava específicament dels referèndums, i aquí només els republicans i els nacionalistes van donar-hi el vistiplau.