Obrint portes!
és una de les fites més preuades
per a un líder polític
Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.
Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.
La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.
Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros.
En el seu primer any com a presidents, Maragall i Montilla van fer gairebé el mateix nombre de viatges a l'estranger: deu el primer i nou el segon. Maragall a Davos, Brussel·les (dos cops), París, el Marroc (amb audiència del rei Mohamed VI), Algèria, la Xina i el Japó, Tolosa i Mèxic. La nefasta imatge del president i els seus consellers Josep-Lluís Carod-Rovira i Antoni Castells fent broma amb una corona d'espines a Jerusalem no arribaria fins al maig del 2005. Allò va demostrar que, a banda de sumar crèdit, en política una foto pot arribar a restar-ne molt. La polèmica va deixar en un segon pla les instantànies de Maragall amb els presidents israelià i palestí. Montilla, com ara Mas, va anar a Brussel·les en el seu primer viatge internacional. La capital de les institucions comunitàries la visitaria dues vegades més el 2007, i aquell any sumaria a la seva ruta internacional Roma (dos cops), Glasgow, Portugal, Frankfurt i Tolosa. Al sac, fotos amb els primers ministres Romano Prodi (Itàlia) i José Sócrates (Portugal).
I la primera, a Brussel·les. Simbolisme. En temps de Montilla, i ara de Mas, se'n va buscar una amb la més alta instància parlamentària europea. Però en la del 2007 el president de la Comissió no s'hi va posar. Ara sí.
El 27 de maig del 2010 va causar impacte. Com ho demostra també el fet que els ambaixadors a Madrid de les principals potències ja han desfilat per Palau per conèixer el nou president, i a petició d'ells. Els de la Xina i els Estats Units, per exemple. Futures destinacions?
