Bildu entre tribunals

La decisió de la sala 61 del Tribunal Suprem d'il·legalitzar les candidatures municipals presentades per Bildu a les eleccions del 22 de maig s'ha basat fonamentalment en l'apreciació d'un frau a la llei: malgrat el seu formal respecte a totes les formes exigides legalment en la participació política, el Tribunal entén que Bildu no deixa de ser, com altres vegades, una substitució de sigles polítiques contaminades des de l'origen per Herri Batasuna i, per tant, per ETA.

Aquesta decisió, presa per una sala del Suprem específicament pensada per la llei de partits amb aquesta finalitat, clou un procediment contenciós que, per dues raons, pot ser objecte d'un recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional: per entendre que la praxi processal ha estat causa d'una indefensió, que violaria el dret fonamental a la defensa (art. 24 CE) o per considerar que la decisió barra el pas a un altre dret, també fonamental, com és el de participació política (art. 23 CE) La diferència amb el recurs d'empara que al seu moment va presentar Sortu quan la mateixa sala 61 del Suprem la va declarar il·legal, és que en aquest cas, plantejat sobres llistes electorals, té una tramitació de caire urgent per evitar que es frustri per la dilació la possibilitat de concórrer a les eleccions de maig. En qualsevol cas la qüestió és si la justícia pot determinar-se no tant en els fets (els candidats han expressat la seva renúncia a cap via violenta per a la consecució dels seus objectius polítics) com en els indicis probatoris que semblen contradir-los (converses telefòniques on expressen els “carrerons” transitats per evitar la declaració d'il·legalitat). I sobre això, essent tots dos Tribunals, res tenen a veure la funció del Suprem i el Constitucional, i la pregunta és si li queda algun paper a jugar a aquest últim. Perquè el Constitucional no pot (no hauria de) entrar a jutjar si la valoració de les proves que ha fet el Suprem és correcta o no; en aquest sentit té tota la raó Esperanza Aguirre quan diu que el Constitucional no pot ser considerat una sala d'apel·lació. Però tampoc podria estimar el recurs sobre la base del fet que la il·legalització en si vulneri el dret a ser elegit regidor, perquè aniria en contra de la declaració de constitucionalitat que al seu dia va fer de la llei de partits. Així doncs, el Constitucional, que va dir que el Suprem pot anular candidatures “contaminades” que no hagin rebutjat expressament la violència, què ha de fer en un cas com aquest? Suposant una voluntat política de salvar les llistes que crec que sols pot tenir algun dels magistrats del Constitucional (també són minoria en el Suprem), una única escletxa té el sistema i és que el Tribunal jutgi que la valoració de la prova no té prou consistència per tombar la presumpció d'innocència, que en aquest cas voldria dir la presumpció de constitucionalitat de les llistes. Aquesta fou l'argumentació minoritària en la sala 61, i arriscant entrar en terreny aliè, el Constitucional podria ara dir que es lesiona el dret a la defensa si a qui ha fet tot el que la llei li demana se li contesta el mateix que als que mai ho van fer.