La Diagonal, encara

És pos­si­ble, i fins i tot pro­ba­ble, que al llarg del seu man­dat l'alcalde Hereu hagi comès mar­ra­des mes greus. Tot són opi­ni­ons. Però cap d'aques­tes pati­na­des no haurà tin­gut tanta càrrega mediàtica ni trans­cendència, com la de la Dia­go­nal. Un expe­ri­ment para­do­xal, ja que cal­dria fer molta heme­ro­teca per tro­bar un pre­ce­dent equi­pa­ra­ble d'un govern que es veu embo­li­cat en una dura crisi ins­ti­tu­ci­o­nal per haver dema­nat l'opinió a la ciu­ta­da­nia sobre un pro­jecte urbanístic. Tan pro­funda va ser la ferida, que gai­rebé un any després de la seva cele­bració, les seves con­seqüències con­ti­nuen ben pre­sents en la política de Bar­ce­lona. Courà més o menys, però la Dia­go­nal és encara una pedra a la sabata d'Hereu.

Entre els veïns i comer­ci­ants d'aquesta cèntrica avin­guda, aquest debat es viu des de dife­rents òpti­ques. Després d'una pas­se­jada pel tram comprès entre Glòries i Fran­cesc Macià –jus­ta­ment el mateix que havia de ser objecte de reforma– es cons­tata aquesta dis­pa­ri­tat de cri­te­ris. Hi ha els que defen­sen ober­ta­ment la neces­si­tat de refer la secció de la via, però alhora coha­bi­ten amb els que no es tallen a l'hora de rei­vin­di­car la con­veniència de no tocar res. En tot cas, sí que es per­cep que la trans­for­mació de la Dia­go­nal no és una qüestió que ocupi un lloc pri­o­ri­tari entre les pre­o­cu­pa­ci­ons dels seus con­ciu­ta­dans o els que hi pas­se­gen. Amb els temps que cor­ren, les càbales són unes altres. Com ara com cape­jar aquesta omni­pre­sent crisi que tot ho devora. Ara bé posats a elu­cu­brar, boti­guers i veïns sí que com­par­tei­xen un cert neguit per dues pro­blemàtiques con­cre­tes que sem­bla que cas­ti­guin amb espe­cial fero­ci­tat l'avin­guda: La presència d'un car­ril bici que manté una relació difícil amb el via­nant i l'ele­vat volum de moto­ci­cle­tes que apar­quen a la vorera. Dos comp­tes pen­dents.

Ara bé, tot i que el seu record con­ti­nua latent, no és menys cert que el debat, fred i analític, sobre què s'ha de fer en aquesta avin­guda ha que­dat devo­rat del pri­mer pla de l'actu­a­li­tat muni­ci­pal. D'acord que la Dia­go­nal con­ti­nua sent metra­lla per a la con­trovèrsia par­ti­dista pun­tual, però tota aque­lla bate­ria d'argu­ments que en jus­ti­fi­ca­ven una even­tual trans­for­mació s'han eva­po­rat com el fum. Així, per exem­ple, dels més de 600 arbres que es va asse­gu­rar que s'hau­rien de subs­ti­tuir si no es feia la reforma, avui ningú no en parla. Tam­poc dels més de 50.000 cot­xes que, segons els estu­dis ofi­ci­als, havien de dei­xar de cir­cu­lar diària­ment per l'avin­guda per evi­tar un col·lapse viari en el futur de dimen­si­ons gai­rebé apo­calípti­ques. Mira­cles de la política. El que ahir era un pro­blema, avui ha dei­xat de ser-ho.

Així les coses, l'alcalde Hereu, esca­mat per les cir­cumstàncies, ja ha expres­sat públi­ca­ment que en cas de ser rees­co­llit, no tocarà la Dia­go­nal. Aven­tu­res, a par­tir d'ara, les jus­tes. El seu con­ten­dent, el con­ver­gent Xavier Trias, sí que és par­ti­dari de fer una millora a la via, però en cap cas cap gran trans­for­mació urbanística. Sent gene­ro­sos, par­laríem més aviat d'un lífting. Política­ment par­lant, la Dia­go­nal és mate­rial poten­ci­al­ment infla­ma­ble.