Indignats i conformats

El pas­sat cap de set­mana, la ves­pra de les elec­ci­ons vaig voler anar a la plaça d'Alfons de Tor­tosa on hi havia la con­cen­tració de mani­fes­tants con­tes­ta­ta­ris. Em vaig sen­tir gra­ti­fi­cat, pot­ser pels con­di­ci­o­na­ments de l'edat, el roman­ti­cisme dels records de joven­tut o el com­pro­var com encara hi ha joves capaços de res­pon­dre a una crida sense altres objec­tius que pro­tes­tar con­tra la injustícia del sis­tema. Em va com­plaure espe­ci­al­ment que no hi hagues­sin expres­si­ons de pro­testa per pro­ble­mes locals; ningú par­lava de les car­re­te­res ine­xis­tents, ni de l'Euro­med que no s'atura a l'Aldea, ni del Xerta-riu Sènia o el Monu­ment del Riu; els joves par­la­ven d'atur, manca de democràcia, empo­bri­ment de les famílies, pre­potència dels par­tits, cor­rupció dels polítics, dic­ta­dura de la banca..., igual que la gent de la plaça de Cata­lu­nya, la Puerta del Sol i tants altres llocs; o els mis­sat­ges que els joves de fa qua­ranta anys llançaven a París, a Woods­tock, a Praga, a ciu­tat de Mèxic o aquí la Caput­xi­nada a Sàrria. A Tor­tosa hi ha hagut poca gent i ha durat poc. Ja se sap “l'ale­gria és curta a casa del pobre” i Tor­tosa és el que és. La veri­ta­ble pro­testa ebrenca ja es va pro­duir entre setem­bre de 2000, quan el PP va apro­var el pla Hidrològic, i l'abril de 2004, en què el govern soci­a­lista va anun­ciar-ne la dero­gació. Fou un movi­ment d'indig­nació sin­gu­lar, inter­clas­sista, inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i inter­ter­ri­to­rial. Abans que Stéphane Hes­sel escrivís el seu pam­flet, milers de per­so­nes indis­cri­mi­na­da­ment van anar a Bar­ce­lona, a Madrid o a Brus­sel·les per expres­sar la seva opo­sició. Els ebrencs es varen unir en con­tra del nord i del sud, pels seus pro­jec­tes de trans­va­sa­ments enco­berts o explícits d'aigües de l'Ebre; en con­tra de lle­vant, quan s'empor­ta­ven aigua cap a Mallorca amb vai­xells; o, en con­tra de ponent, en saber els desit­jos ara­go­ne­sos de bas­tir nous embas­sa­ments per crear rega­dius al desert dels Mone­gres. L'arri­bada de les plu­ges i els can­vis de govern, tant a Bar­ce­lona com a Madrid, van arra­co­nar les males astrugàncies. Las gent es va des­mo­bi­lit­zar i va tor­nar a casa pen­sant que el tema estava resolt per sem­pre més, manés qui manés.

Ara, CiU governa de nou a Cata­lu­nya i ha asso­lit la majo­ria abso­luta a Tor­tosa, Amposta, les dues Mores, l'Amet­lla, l'Ampo­lla i Tivissa, entre més de vint ajun­ta­ments de les Ter­res de l'Ebre. Els elec­tors ja han per­do­nat uns (CiU), però no pas els altres (PP), que sem­pre por­ta­ran l'estigma de repre­sen­tar la dreta més cavernícola i ava­len­ci­a­nada (valen­ci­ana de Camps, Car­los Fabra i Rita Bar­bera, vull dir). L'any vinent, tot fa pen­sar que el PP gover­narà Espa­nya. CiU i PP, les dues for­ces polítiques que fa deu anys apos­ta­ven per algun tipus de deri­vació d'aigües de l'Ebre en forma de con­nexió de xar­xes o d'aqüeduc­tes, tor­na­ran a tenir l'aixeta a les seves mans. Cap de les grans rei­vin­di­ca­ci­ons que fa deu anys exi­gien la gent d'aques­tes ter­res per al seu desen­vo­lu­pa­ment econòmic i social, que la dreta lli­gava ine­xo­ra­ble­ment a la venda de l'aigua, s'han com­plert del tot. Fa uns dies deia que les elec­ci­ons del pas­sat mes de maig són només un altre capítol de l'actual cicle elec­to­ral que va començar el 28 de novem­bre de 2010 i aca­barà com a molt l'abril de l'any que ve o pot­ser abans. Fins ara el procés s'ha pogut ana­lit­zar en clau cata­lana. CiU, par­tit de cen­tre (de cen­tre dreta per alguns, o de cen­tre­es­querra per als altres) ha der­ro­tat el PSC, par­tit d'esquerra (o de cen­tre­es­querra o sim­ple­ment de cen­tre burgès per a no pocs). Les pro­pe­res elec­ci­ons es juga­ran en clau de pola­rit­zació espa­nyola: dreta reac­cionària (reacció en con­tra de les mesu­res pro­gres­sis­tes dels dar­rers anys) o soci­al­de­mocràcia refor­mista. Pot­ser haurà pas­sat l'hora tant dels indig­nats com dels con­for­mats.