Tot té el seu moment

El mes­tre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escri­via dijous pas­sat a propòsit dels cone­guts com a “indig­nats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de mar­xar a casa. I no li fal­tava raó. Una altra cosa és que els pro­ta­go­nis­tes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre pro­blema. Un de molt sem­blant al dels polítics, que en la major part dels casos han de ges­ti­o­nar la seva car­rera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves acci­ons pugen i bai­xen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfon­drar-se per recu­pe­rar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de com­prar o de ven­dre? Un drama de tria que a nivell de lide­ratge polític només superen els ele­gits.

Joan Puig­cercós, pre­si­dent interí d'Esquerra en nomen­cla­tura uti­lit­zada pel mateix interes­sat, va estar durant anys espe­cu­lant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les pres­ses el van trair. Es va pre­ci­pi­tar. Va deci­dir arris­car quan Esquerra cotit­zava clara­ment a la baixa. Ho veia tot­hom, menys ell i qua­tre més. Seria ara pre­si­dent interí si hagués dei­xat que Josep-Lluís Carod-Rovira cul­minés com a cap de llista la car­rera repu­bli­cana al pre­ci­pici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opci­ons serien mol­tes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Jun­que­ras s'està coent. La pos­si­bi­li­tat que l'euro­di­pu­tat pugui lide­rar Esquerra no agafa cap repu­blicà per sor­presa. A cap mili­tant o sim­pa­tit­zant d'ERC, i més enllà. No deba­des, en les elec­ci­ons locals del 2007, quan Jun­que­ras ja es pre­sen­tava a Sant Vicenç dels Horts, els seus movi­ments eren inequívocs. Ell ja apos­tava per mirar d'eixam­plar les fron­te­res d'Esquerra. L'aposta de Jordi Por­ta­be­lla –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aque­lles muni­ci­pals on Jun­que­ras, sense gaire èxit tot sigui dit, va inten­tar pro­ta­go­nit­zar algun acte polític amb intel·lec­tu­als naci­o­na­lis­tes, d'aquells que en les últi­mes dècades han anat bas­cu­lant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al par­tit n'eren cons­ci­ents. L'ana­ven dei­xant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arri­bar el jove his­to­ri­a­dor. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tres­ser­ras, David Mino­ves, Joan Tardà i dife­rents agru­pa­ci­ons d'Esquerra, entre d'altres, defen­sant-lo a través del Face­book com l'opció pre­si­den­cial que Esquerra neces­sita. “Tot té el seu moment”, recor­den?

Guai­tant per encer­tar el moment oportú, Jun­que­ras ha callat fins ara. De fet, encara ho fa més que alguns com­panys seus en teòrica reti­rada. Diu un home que ho va ser de l'actual pre­si­dent interí i que ara té clar que o Esquerra deixa de tenir gent “d'aquest o d'aquell” o s'aca­barà d'esmi­co­lar del tot: “Aquesta set­mana en Puig­cercós, xiu­lant i no can­tant, ha dit que en Jun­que­ras està bé com a opció de futur. I ens ho podria haver estal­viat”. No calia. “Ara convé el lide­ratge d'algú com més allu­nyat de la marca Esquerra dels últims anys, millor”. I rebla: “Jun­que­ras és una per­sona de dins que des de fora es veu allu­nyada de l'ERC dels tri­par­tits”. Una altra veu de l'actual apa­rell hi veu un bon pro i un pos­si­ble con­tra: “Dins el món que ens ha dei­xat de votar, tot­hom ens en parla bé. Ara! Si només és molt bo per als que no són nos­tres, pati­rem”. I aquest flanc vol lli­mar adhe­si­ons d'aquesta set­mana com les de Benach, Tres­ser­ras o Tardà. Ara toca la iden­ti­fi­cació de les bases amb l'aspi­rant. Pas previ i impres­cin­di­ble si vol tenir opci­ons d'èxit algun dia, quan cre­gui arri­bat el seu moment.