El nen del rei nu

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. “O CiU és decisiva a Madrid i s'aconsegueix un bon resultat que ens dugui al concert econòmic, o aquest govern no dura quatre anys”, hauria dit. Perquè sap la cruesa de les mesures que cal aplicar. Ha volgut deixar clar que s'hi veu obligat per una situació heretada i a la vegada és conscient de les conseqüències polítiques de la seva acció. Aquest és el seu relat, que és el del seu govern. El “nen” que assenyala el rei nu.