Massa soroll per no res

Mai no s'havia apreciat una expectació igual en la casa consistorial badalonina i només els més veterans recordaven temps passats, a l'inici de l'actual etapa democràtica, quan socialistes i comunistes esmolaren les paraules i abrandaren els punys en una disputa forassenyada per ocupar l'alcaldia, uns fets infortunats que esmicolaren la societat civil local i dels quals avui encara es paguen les conseqüències. Una trentena d'anys després, una de les que fou ciutat roja per excel·lència es disposava a investir alcalde el popular i populista Xavier García Albiol, que, amb un perillós discurs de confrontació, havia arrasat en les eleccions, interpretant i magnificant els sentiments de la ciutadania i demostrant que el rei –el govern municipal– anava nu i no n'havia pres consciència.

El discurs d'Albiol i els seus efectes electorals traspassaren les fronteres locals i motivaren una atenció desmesurada, des del contingut mateix de la dissertació fins al fet que el Partit Popular podia assolir el govern de la tercera ciutat de Catalunya, tot en uns resultats electorals que no permetien gaires giragonses. Quan els números no quadraven, o quadraven a la perfecció, els mitjans de comunicació del país, i fins i tot els de l'altra banda de l'Ebre, es dedicaren a parlar de Badalona, i ho feren a bastament, de tal manera que la governabilitat badalonina es convertí en tema nacional i les apostes de qui es faria amb la vara de batlle s'enfilaren a xifres rècord. El que podia passar en la investidura municipal esdevingué tema de portada.

Ahir, els representants dels mitjans tingueren feina per trobar un petit espai en l'altell reservat o en un racó de la plaça, tots atents a l'entrada dels convidats a ocupar la sala noble. Dones empolainades i homes encorbatats formaven el seguici dels regidors electes, tots atents a l'estricte guió ja pactat uns dies abans. Només el secretari de la corporació s'insolentà, traient-se l'americana i actuant en cos de camisa. Els altres, molt primmirats, semblava que havien sortit de l'armari, entre un eixam de reporters gràfics que perpetuaven qualsevol rictus labial. L'un darrere l'altre, els nous regidors sortiren a escena, ocuparen l'hemicicle i rotaren en el jurament o promesa de rigor, tres d'ells en castellà i els vint-i-quatre restants en un català més o menys perfecte. Seguidament, votació i escrutini, tot sense sorpresa i amb l'elecció de García Albiol com a nou alcalde. De fons, crits de tota mena que procedien de fora l'edifici.

L'explicació de vot i la intervenció final del nou batlle podia ser la part més sucosa de la festa, però els uns i els altres es reservaren per lluir-se en una ocasió millor i feren discursos d'allò més previsibles: dur, poc lligat i contra el món, el de l'ecosocialista Carles Sagués, amb el punt final de compromís per treballar per una altra majoria; ben construït, justificatiu però amb ganes d'aprendre dels errors, el del convergent Ferran Falcó; reivindicatiu, ressentit i mancat d'autocrítica, el del socialista Jordi Serra, i exultant i agraït, el del popular Ramon Riera. En la recta final, García Albiol es felicità per l'èxit de la seva proposta, en un discurs en què volgudament renuncià al debat ideològic, i reconegué que hi hauria molta feina per adreçar una ciutat desvertebrada a la qual cal un canvi i “on tots els que hi vinguin a treballar seran benvinguts”. Segur, s'iniciava un nou cicle que veurem on ens porta.

A la plaça de la Vila, la ciutat indignada, la ciutat desenganyada, la ciutat expectant i la ciutat exultant expressava els seus sentiments. Crits de rebuig però, també, banderes blaves amb el vol de les gavines. Tot per no res; la batalla començarà a partir de demà.