I ara què?
EL CANYARET
El resultat de les eleccions del 22 de maig passat ha girat com un mitjó el mapa polític de Silla. Trenta-dos anys de victòries socialistes, vuit processos electorals consecutius, havien de trobar un final algun dia. En una democràcia això és així i cal acceptar-ho com la cosa més natural del món.
Dit això, a mi també m'agradaria fer unes senzilles reflexions per si són d'interès per algú. Deixant de banda els problemes polítics que llastren la societat espanyola i també la valenciana, que tanta influència han tingut a l'hora de que les persones decidiren a qui votar, centrant-nos només en aspectes locals, la primera cosa que caldria dir des del meu punt de vista és que la socialdemocràcia sillera està greument ferida des de fa anys. Concretament, des de que Baixauli fou imposat com candidat en contra de la voluntat quasi unànime dels militants socialistes de Silla, l'any 2003. Les formes tan autoritàries com desconsiderades i per interessos inconfessables, emprades pels que tenien el poder intern al PSPV en aquell temps, va tindre conseqüències demolidores que encara s'arrosseguen.
A la fractura causada per aquell trauma, un autèntic cop d'estat intern, seguit de porgues i persecucions contra els militants socialistes més qualificats, cal afegir les conseqüències d'una política erràtica per part de Baixauli, impròpia d'una persona de trellat, farcida d'actuacions no sols incongruents, sinó, també, rebutjables des del punt de vista ètic. Els jornalots que s'han escudellat ell i els seus amics, la recerca permanent del suport de trànsfugues, els enfrontaments incomprensibles amb el govern d'Espanya, del seu propi partit, l'ocurrència de transformar el port de Silla en una mena de monument al samaruc, l'aventura incomprensible dels casals fallers, el despropòsit d'uns carrils bici que ningú no entén i tothom percep com un invent per tocar la nàpia al personal, etc, han deixat tan mal gust de boca, que molts dels votants socialistes de temps enrere han optat per donar suport en aquesta ocasió a qualsevol altre partit polític de dreta o d'esquerra, abans que al Partit Socialista.
De poc ha servit l'esforç fet pels militants socialistes renovant el partit i llençant una candidatura totalment nova i vacunada contra Baixauli i la seua cort d'honor. De poc podia servir el canvi quan l'actitud prepotent, egocèntrica i amb trets més propis d'un il·luminat, havia calat en l'ànim del veïnat provocant sentiments de desorientació i rebuig. Les enquestes que utilitzava la direcció local del PSPV així ho demostraven. No es pot governar un poble des de l' interès personal i únic de mantenir-se en el càrrec per cobrar un bon sou.
Ara la dreta té la majoria al consistori i l'extrema dreta xenòfoba i franquista és el tercer partit siller. L'esquerra apareix repartida (dividida?) en quatre opcions: Socialistes, Verds, Compromís i Esquerra Unida. Aquesta realitat és la que és i no hem de caure en l'error de qualificar-la de bona o dolenta en sí mateix. És la voluntat del poble democràticament expressada. Però, no hem d'oblidar que aquest és el punt de partida per arrencar i la ferramenta per construir un nou projecte de poble.
Diàleg, reflexió, imaginació i sensibilitat social han de ser les eines que ens permeten avançar en la direcció correcta. Les quatre organitzacions en que queda definida l'esquerra local han d'encetar un nou temps de col·laboració entre elles bandejant qualsevol plantejament sectari. D'altres persones hauran d'impulsar nous moviments socials independents i al marge, però no en contra, dels partits polítics, per diversificar i enfortir les vies de participació en la vida política.
Tampoc no hem de perdre de vista el Partit Popular. No tots els militants ni els càrrecs públics d'aquest partit a Silla són uns carques. Ells també han fet un bon esforç de renovació de persones i programes. D'ells sortiran idees perfectament aprofitables per un futur de progrés i benestar. És més, són ells els que han de dur la iniciativa en el govern municipal.
Hem de treballar tots plegats, sense excepció, des de la diversitat i el respecte democràtic. Serem capaços de fer-ho? El temps ho dirà.