Autotraïts i esgotats

“Hi ha un factor d'esgotament, d'erosió d'un partit i d'una manera de governar, que va ser molt central en l'hegemonia socialista en el món local.” Per Subirats, “aquests 32 anys pesen”: “La capacitat de lideratge del PSC ha anat baixant i la complexitat dels problemes ha anat augmentant.” Així, recorda que els primers alcaldes de Barcelona –Serra i Maragall– estaven “molt vinculats a la transició democràtica” i van reunir un equip amb un “perfil de ciutat molt pensat”. La manifestació més clara de tot plegat van ser els Jocs Olímpics. Després, diu, “es va perdre capacitat de mantenir un discurs de renovació i es va optar per una fórmula continuista”, amb el “fracàs” del Fòrum de les Cultures com a símbol. A pesar que reconeix a Hereu “l'empenta” demostrada amb les primàries, considera que en el seu mandat ha aparegut com “un gestor d'un procés de degradació d'un model de Barcelona”. “Més que el triomf de CiU, és el fracàs del PSC.” Subirats considera que el PSC ha de ser capaç de “trobar un altre projecte més a l'altura dels reptes i la complexitat” de governar avui Barcelona, així com “saber repensar la seva situació en la societat”, recepta que estén per a tots els partits. Al PSC li encomana “imaginar una renovació” que “no es basi en l'herència de la Transició, acceptant que estem en un canvi d'època”. “No només es tracta d'una renovació de càsting, sinó de repensar el guió.” “Hereu no té cap possibilitat” de liderar el nou projecte, perquè “la renovació del missatge ha d'anar acompanyada d'un canvi de lideratge”, assegura. Tot i ser jove, Hereu encarna “la part final” d'una cultura política de la Transició.

La crisi i el cansament d'una política “no del tot efectiva” són les dues causes que troba per explicar el panorama de canvi polític a Barcelona, però també el general. Ley dibuixa un escenari d'esgotament dels ciutadans, davant “una prepotència política” que dura “des de fa massa anys”. I això “es paga a dretes i esquerres” i també motiva moviments com el dels “indignats”, argumenta. Ara bé, a l'hora de parlar, en concret, dels resultats en la darrera contesa electoral a Barcelona, que ha fet fora del govern municipal el PSC, considera que és fruit d'“un vot irreflexiu”. “Ha estat un vot de revenja, la població s'ha equivocat en massa, hem canviat de polítics tirant-nos pedres a la teulada”, indica. “Molta gent no ha votat els seus per un pur «ara estic enfadat»; en crisi es vota de manera impulsiva.” Quant al panorama cultural, el dramaturg no amaga la seva insatisfacció. En aquest camp, “no hi ha un projecte de país real, amb idea de futur molt potent”, assenyala. “Des de fa molts anys, s'ha perdut una visió de construcció real del futur cultural del país”, afegeix. Creu que en l'àmbit cultural, des dels Jocs Olímpics, “comença a fer-se possibilisme” i s'abaixa “el nivell d'exigència”. Tot plegat, el du a diagnosticar que s'ha perdut “el punt de vista grandiós, expansiu”, per aplicar, en canvi, “una mirada molt gasiva”, de “cultura petita i possibilista”. Què ha de fer el PSC d'ara en endavant? “Un debat intern molt seriós de continguts, reconstruir un projecte, repensar-ho tot de dalt a baix.” Posa com a exemple de la deriva socialista el fet que l'esquerra catalana “ha perdut la batalla de la llengua”. A Hereu li ofereix un petit vot de confiança: “És una persona que se la veu honesta.” Això sí, l'avisa: “Hauria de fer una mirada seriosa al seu voltant i aprendre a destriar entre els que creuen en l'esquerra i en el futur i els que no.”

A banda de les “circumstàncies conjunturals” –com les econòmiques i l'enfonsament del tripartit– “hi ha hagut un esgotament del model sobre el qual es va construir la Barcelona moderna”. Aquest model, que neix en la Transició, d'una manera molt “compactada” amb la resta de sectors socials, va aconseguir les cotes més altes d'èxit amb Maragall, assenyala. “Si Hereu va cometre algun error va ser voler perllongar el discurs a partir d'aquest model.” “Cal crear un nou model que parteixi de la realitat de la Barcelona actual”, que compti amb actors que 30 anys enrere no hi eren. També considera que ara “cal un canvi d'escala” i mirar la ciutat “amb una dimensió suprametropolitana”. Adverteix que el canvi de model no ha de significar una renúncia a valors que han fet “gran” Barcelona, com ara el “cosmopolitisme, una activitat cultural viva i forta i un esperit de molta alta tolerància”. “Barcelona no pot ser tan avorrida com Ginebra ni Hamburg.” Sobre la continuïtat o no d'Hereu, no deixa lloc a dubtes: “El període d'Hereu s'ha acabat, ell ja ha fet el seu camí, el PSC necessita molts canvis i, entre d'altres, el de lideratge.” “I no crec que passi gaire temps en fer-se efectiu”, vaticina.

“Han fallat moltes coses, però una cosa evident és que el PSC no ha estat fidel als principis pels quals es va crear.” L'arquitecte argumenta que el PSC havia d'“apoderar-se del centreesquerra obertament català i no deixar que passés al PSOE”. Li retreu, per tant, no haver evitat de “fer un paper lerrouxista”. “El PSC s'ha autotraït”, resumeix Bohigas com a explicació, de retruc, de la derrota electoral a Barcelona, amb l'afegitó de la mar de fons de la crisi. A Hereu li reconeix haver estat “l'única persona que ha plantat cara al PSOE”, però deixa ben clar que, si no es vol “un govern de CiU per molts anys”, cal “un partit català de centreesquerra”, com n'hi ha un de dretes. Cal “un grup propi” a Madrid que, fins i tot, vagi “contra el PSOE”, sentencia.

“Tenim una crisi tremenda que ha fet mal al món sencer.” La crisi, la seva gestió i els seus efectes són els motius centrals que troba per explicar la derrota d'Hereu i, en termes generals, l'ensulsiada de l'esquerra al país. La crisi, argumenta, no la causa “un govern en concret” i a pesar d'això “reben els cops de la insatisfacció ciutadana”. “La gent de pensament d'esquerres és més exigent que d'altres, d'altres només volen arribar al poder i prou”, opina. Sobre el tractament polític que s'ha donat a la crisi –i referint-se sobretot al govern espanyol– afirma: “Un govern d'esquerres hauria d'estar més a prop dels ciutadans que dels inversors i la banca.” Ara bé, també precisa que ara s'està generant una “situació desagradable” de “tots són iguals”, cosa que “no és certa”, “afavoreix a qui afavoreix” i sols “promou l'abstenció”. En aquest sentit, considera que “els mitjans mai afavoreixen l'esquerra”. D'Hereu afirma que “no és un mal gestor”. “Fa tants anys que deien que perdria i que ho feia malament...”

La crisi i els errors de mandat que “s'han exagerat” entén que són en l'arrel de la derrota d'Hereu. No dubta ni un segon a afirmar que Hereu “ho ha fet molt bé” en aquest mandat. “Amb la Diagonal l'han castigat molt i no n'hi havia per a tant.” El projecte del PSC per a Barcelona està caducat? “En absolut, Barcelona ha guanyat molt amb ell i amb els anteriors (alcaldes).” És de l'opinió que Hereu ha de seguir encapçalant el projecte d'ara en endavant. I, alhora, llança un avís per als nous governs. “Qualsevol govern que entri ara ho tindrà malament” i subratlla que ara es demostrarà que moltes de les crítiques fetes quan eren en l'oposició eren “buides”.

“En l'última etapa de govern –aquest darrer mandat–, en el marc de la cultura s'han fet apostes molt interessants.” És el primer que vol recalcar Bonnín, en una pregunta per la situació del PSC després del revés del 22 de maig. “Les apostes de l'Ajuntament en cultura han estat impecables.” Vincula la desfeta del PSC de Barcelona a “la falta de cohesió interna”: “Han tingut una atenció molt notable a la cultura.” “El PSC ha perdut la cohesió que tenia anys enrere, i també en relació amb el PSOE.” “Els discursos progressistes i coherents d'anys enrere s'havien diluït”, precisa, bo i afegint que en els darrers anys el socialisme havia derivat en “una cosa híbrida”. Davant d'això, opina que hauran de “corregir el problema intern, regenerar-se i redefinir el seu projecte”. “S'haurien de trobar nous rostres i un discurs molt clar sobre el que hauria de representar una esquerra a casa nostra.”