“Lleida pot oferir aigua si els regadius queden garantits”

Espero que no. El meu desig és que no sigui així. La Diputació de Lleida representa tot el territori de Lleida, des del municipi més petit fins a les capitals de comarca i també la ciutat de Lleida. La meva actitud i la de tota la institució es basarà en la més sincera i compromesa col·laboració amb l'Ajuntament de Lleida i el seu alcalde.

És un projecte que té una música molt adequada: un sol ens per plantejar tota la promoció de les comarques de Lleida és molt positiu. Ara bé, tampoc no podem perdre de vista que tot allò que cadascun ja fem no ho hem de desmuntar.

Sí, el turisme continuarà dependent de la Diputació. El patronat de turisme forma part de l'ADN de la Diputació, Ara Lleida és una marca que ha donat bon resultat i ha ajudat a donar un contingut econòmic a les comarques de muntanya. Ara també ho hem de fer amb les de la Plana. I això ho ha de continuar fent de la Diputació.

Sí, és la nostra ambició. Catalunya té una diversitat geogràfica impressionant i les comarques de Lleida encara més. Som la tercera part del país i tenim una diversitat geogràfica i natural immensa que hem de saber aprofitar en col·laboració, també, amb el turisme de platja que ja té Catalunya. Nosaltres tenim la força de la neu i la natura, la muntanya i la plana, i és en aquest últim punt on tenim molts elements per créixer: l'estany d'Ivars al Pla, els castells de l'Urgell i la Segarra, el pantà d'Utxesa i els camins de l'aigua del Baix Segrià, i el turó de la Seu Vella a Lleida.

M'agradaria poder veure que hem ajudat a superar la crisi econòmica, que tantes conseqüències té sobre les persones. Hem de ser capaços d'ajudar la gent a trobar feina i també les empreses, els autònoms, tot el sector agrícola, agroindustrial i de serveis de les comarques de Lleida. Hem de fer tot el possible perquè puguin tirar endavant. És la prioritat número u. Si l'economia va bé, la convivència va més bé, la cultura treballa a nivells més importants perquè les mateixes empreses hi donen suport i tota la societat en general va millor.

Som una institució de caràcter territorial. Hem de treballar braç a braç amb els ajuntaments i els consells comarcals per fer possible que els emprenedors i les famílies tinguin al seu abast els elements necessaris per tirar endavant. Varetes màgiques no en tenim, però, per exemple, es poden facilitar els tràmits administratius. Si a un ramader li pots subvencionar l'ampliació d'una granja, perfecte. Però també hi ha coses que no tenen cost i que
cal fer. Si pots ajudar aquest granger perquè no hagi d'esperar dos anys de permisos per
fer l'ampliació, això també és una ajuda.

La situació econòmica que han deixat és molt complicada. L'endeutament és preocupant, està a un nivell molt alt i això ens limita les actuacions per trobar finançament extern. M'ha sobtat, no m'ho esperava. Totes les institucions han de tenir possibilitats de deute però nosaltres ens n'hem quedat sense. L'any 2007 l'endeutament de la Diputació era del 97%. Ara és del 135%. Amb tot, crec que amb austeritat, eficiència i rigor hem de ser capaços de millorar la gestió i tirar endavant actuacions d'ajuts als municipis.

Amb la situació econòmica tan dolenta que viuen la majoria d'ajuntaments, el que no toca és fer obres sinó ajudar a fer front a la despesa corrent dels ajuntaments, que, en alguns casos, poden tenir molts problemes per fer-hi front.

Abans de fer casals d'avis o poliesportius, haurem d'ajudar els ajuntaments a pagar els socorristes de les piscines municipals, les despeses de les llars d'infants, el manteniment de les escoles públiques i dels consultoris municipals, la neteja de carrers... Això ho haurem de fer buscant més eficiència i mancomunant serveis i tenint en compte que la mateixa Diputació tindrà una davallada dels seus ingressos.

D'un 10%. Ja hem començat a fer-hi front. Hem decidit reduir el nombre de càrrecs de confiança en un mínim d'un 20% i mirar molt la despesa corrent. Amb això crec que estalviarem uns quatre milions d'euros durant els quatre anys del mandat. Aquesta xifra no cobreix la retallada d'ingressos, però hem de fer esforços seriosos allà on podem fer-los.

No, els alcaldes són una raça de gent molt conscient de la realitat en què viuen. Sobretot els alcaldes del món rural i de pobles petits. Saben molt bé com tocar de peus a terra i s'adonen de la realitat.

Primer de tot, no ens hem de posar nerviosos amb l'aeroport d'Alguaire. És un equipament necessari i imprescindible per a la terres de Lleida i el que cal fer és el que està fent el govern de la Generalitat, que és un pla estratègic que busqui la més òptima eficiència econòmica de l'aeroport. Però a més no tot s'ha de mesurar en termes de beneficis o pèrdues: cal tenir en compte que és necessari per al territori. I el que no és necessari ni eficient és plantejar vols de Lleida a Barcelona. Ni dos vols setmanals de Lleida a París. Però on sí pot ser necessari és amb la funció d'aeroport de mercaderies i serveis logístics que doni suport a les empreses agroalimentàries de Lleida, però també a tota una àrea regional del nord-est de la península Ibèrica i el sud de França. L'aeroport de Lleida està situat en un lloc estratègic, central, per ser l'aeroport de mercaderies de Catalunya.

És clar. Cal atendre les necessitats dels territoris. Des d'un punt de vista de país, tan importants són les infraestructures a Lleida com a l'àrea metropolitana. I a l'àrea metropolitana ningú es planteja si són capaces d'autofinançar-se. La línia 9 del metro, si s'hagués de pagar amb el bitllet de l'usuari, no l'hauríem fet mai. I l'aeroport d'Alguaire tampoc no podem pensar que es pugui amortitzar immediatament per si sol. Hem de ser eficients, això sí, i buscar-hi la màxima consistència.

L'aigua hauria de servir per unir Catalunya però sovint s'utilitza per dividir. L'aigua ha d'unir, però això no ha d'anar en detriment de les realitats existents. No es poden plantejar transvasaments des d'un zona amb regadius i que al final això posi en perill aquest regadiu. Tenim marge per treballar perquè es poden fer més eficients els regadius i per tant compartir l'aigua sense que això vagi en detriment de l'agricultura. Però plantejaments com el del govern anterior, que amb traïdoria i nocturnitat va anar a punxar l'aigua de zones que en depenen totalment, no són justos. Les zones agrícoles de Lleida són el rebost del país i un de les més fortes del sud d'Europa, amb un altíssim grau d'especialització tècnica i amb gent amb talent que exporta a tot Europa, i això tot el país ho hauria de protegir.

Hem de ser capaços de veure quins recursos tenim a casa nostra per garantir les eficiències. Tenim dessaladores que s'han construït, que potser llavors no eren la millor solució però ara ja estan construïdes. I tenim disponibilitats al territori que faria possible una connexió de xarxes. Al Delta fa temps que transvasen aigua cap al Camp de Tarragona. I ningú no ho ha posat mai en qüestió. On és el punt on cal posar límit? Que el transvasament no qüestioni l'eficiència del Delta. Per això, tenim camí a recórrer, al Delta, a Lleida, a on sigui, sempre que no es qüestioni l'eficiència dels territoris. Això dit des de Lleida, ha de ser entès com una absoluta generositat, i a canvi cal garantir a les terres de Lleida els recursos per fer les modernitzacions que es necessiten.

Si jo tinc uns sobrants i resulta que al costat n'hi ha que els necessiten, doncs cal posar-se d'acord. No és un mercadeig d'aigua, sinó cohesionar el país: que no falti aigua enlloc, però que les terres de Lleida també puguin desenvolupar un potent pol agroalimentari que doni futur a la seva gent.

No. L'objectiu compartit per tothom és que les estacions d'esquí tinguin continuïtat i segueixin generant activitat econòmica i llocs de treball. L'aposta del govern a través de Ferrocarrils de la Generalitat és correcta i adequada i dóna garanties al territori d'una bona gestió al servei del Pirineu.

Passi el que passi, l'aranès continua tenint el nostre reconeixement com a llengua pròpia de l'Aran. El recurs és una mostra del centralisme més ranci que ja coneixem i que qüestiona les realitats de territoris com l'Aran o com en el seu dia ho va ser Catalunya i el seu Estatut.

El pacte fiscal ha de donar garanties de finançament al nostre país i això és positiu. Però l'Estat ha de canviar més. Jo crec en la independència del meu país, però tampoc en una independència totalment separada de la resta del món. Hem de viure i conviure, però nosaltres hem de ser capaços de gestionar les nostres realitats. El model belga m'agrada, ningú no qüestiona a Flandes la seva llengua ni la gestió de la seva pròpia economia. No em molestaria formar part d'un estat com Bèlgica, on es respecta cada un dels integrants. Ara, jo aposto clarament per la independència del meu país.

Les vegueries és la divisió territorial de nostre país, definida com a tal a la Constitució del nostre país, que és l'Estatut, i per tant, la meva voluntat és que hi puguem arribar. Dit això, la realitat actual és que la divisió territorial es fonamenta en les províncies i les diputacions. Mentre no puguem fer realitat les vegueries, les diputacions tenen raó de ser. El que mai no hem de fer és confondre la gent: per arribar a les vegueries és necessari que desapareguin les diputacions. I això ho ha de fer l'Estat espanyol a través de grans majories parlamentàries amb els dos partits principals de l'Estat. I no estan pas per la feina.

En aquesta discussió cal atendre-la amb més compromís i participació ciutadana i institucional de com s'ha fet fins ara. Quan es plantegin les vegueries, la gent s'haurà de manifestar. Ara això no s'ha donat.

Just després d'aprovar-la, van sortir des del Penedès reclamant una vuitena vegueria. I al Solsonès ningú no els va preguntar si volien pertànyer a la Catalunya Central o a Lleida. I el Pirineu és una realitat pròpia, però jo no sé si aquesta realitat és prou cohesionada, si és el mateix un poble a l'Alta Ribagorça i un altre a la Cerdanya o el Ripollès. Jo no sé si les realitats són tan properes per pensar que una vegueria del Pirineu aglutinaria tot aquest conjunt de territori. Les valls, totes van de nord a sud, i les relacions entre les persones i els territoris es mouen en la comunicació natural a través de les valls.