El millor homenatge, la independència

Poc abans de l'inici de l'estiu ens deixava en Víctor Torres, un vell militant republicà, història viva de Catalunya, del compromís amb l'esquerra, amb la democràcia i amb la nació catalana. Amb el record del seu traspàs encara ben fresc, un altre històric, Heribert Barrera, ens ha deixat. No ha estat de sorpresa, la seva edat provecta i un ingrés d'urgència a causa d'una embòlia cerebral feien témer el pitjor, com finalment així ha estat.

Amb la desaparició del polític, científic i humanista barceloní perdem un nou testimoni excepcional d'algunes de les pàgines més trepidants dels darrers segles. És com si amb la seva mort se'ns escolés entre els dits una pàgina molt punyent d'un passat que combina un esclat de joia sense parangó amb diades ignominioses que hem aconseguit deixar enrere superant totes les adversitats. No cal dir que Barrera no era un més, tant per mèrits propis, tant intel·lectuals com polítics, com també per ser fill d'una nissaga i d'una generació de profundes conviccions republicanes.

Tant és així que el seu pare, Martí Barrera, havia estat conseller de la Generalitat republicana, amb els presidents Macià i Companys. Heribert Barrera va ser el primer president del Parlament de Catalunya, secretari general d'ERC i un dels protagonistes de la reorganització del partit a l'exili, després que la repressió l'extermini físic i la diàspora provocada per la dolorosa derrota en la Guerra Civil deixessin Esquerra esmicolada i desestructurada. El partit hegemònic de la República havia passat a tenir caràcter residual, aquest va ser també un dels efectes perversos del franquisme: la mutilació d'una sòlida majoria social i la seva substitució per una altra.

Heribert Barrera, un dels darrers homes, dels pocs que la seva longevitat els ha permès viure prou anys per creuar segles i viure períodes tan convulsos com ara la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, l'anomenada Transició, l'esperança i el desengany amb la instauració d'un nou règim monàrquic, si bé aquest tenia caràcter parlamentari. No va ser pas casualitat que el nostre partit, Esquerra Republicana de Catalunya, fos l'únic exclòs d'unes primeres eleccions, les de 1977, presagi del que després havia de venir. Probablement per aquest motiu, entre molts d'altres, amb Heribert Barrera compartíem la convicció que no hi ha més sortida per al nostre país que la independència. I hem tingut la joia de veure i viure com dia rere dia va prenent gruix i forma una majoria social a favor de la independència. Barrera va néixer en plena eclosió de la Mancomunitat de Catalunya, primera institució senyera de l'autogovern. I fineix sense haver pogut viure un (segon) somni: la proclamació de la República Catalana en el marc de la Unió Europea, un fet cabdal que, quan arribi (i arribarà, per convicció, cada dia més per necessitat), haurà estat la fita culminant de generacions de catalans, entre les quals, i de manera molt significada, la d'Heribert Barrera.