“Per què sóc l'únic que ha de plegar de tot?”

A diferència de l'actitud de CiU, nosaltres no ens exclamem pel fet de ser bandejats del pacte constitucional. Tothom sap que Esquerra no va votar la Constitució. El nostre plantejament és el de no legitimar aquesta farsa i que el conjunt del catalanisme polític digui que no vol participar-hi. En aquest sentit, insistiré fins a l'últim moment a Duran i Lleida perquè no entri en cap negociació de la reforma, perquè és una autèntica agressió contra l'autonomia financera de Catalunya. La manera més digna d'expressar-ho és plantant-nos.

Van evidenciar que la seva principal queixa era la de no haver estat consultats, però és una manera desenfocada de veure les coses. Demano a CiU que abandoni la seva estratègia tradicional del peix al cove i que, per un cop, en una qüestió que reclama una posició comuna del catalanisme, secundi la nostra posició.

A la renovació se la serveix no només construint un projecte de partit sòlid, sinó també destinant els equips humans més adequats per a cada necessitat. Jo vaig fer un pas enrere quan podia haver-me presentat com a president, perquè hi ha un ideal de renovació que s'imposa i que s'ha de traduir en la futura direcció. Ja he contribuït a la renovació no abonant la confrontació a l'hora de liderar el partit. Ara estem parlant d'una altra cosa. De donar continuïtat a una feina que es va iniciar fa quatre anys. El treball que s'ha fet a Madrid ha estat molt positiu i la complexitat de la política espanyola reclama certa experiència.

Hi ha tota una generació política a la qual jo pertanyo que encara mereix confiança per a llocs de responsabilitat al partit, al grup parlamentari [en referència a Joan Puigcercós i d'altres] o a l'Ajuntament de Barcelona [Jordi Portabella]. Jo he renunciat als càrrecs orgànics i ara n'hi ha que em demanen que faci el mateix en l'àmbit institucional. Assumeixo la meva quota de responsabilitat d'aquesta última etapa, però l'única persona en què es focalitza sóc jo. Per què sóc l'únic que ha de plegar de tot? Això ho han de decidir els militants. A mi, per tant, no em fan por les primàries.

Aquí no es posa en qüestió la unitat del partit. És cert que algú pot veure aquest procés com a dolorós perquè hi ha dos contendents, però la gent, amb o sense 15-M, ens demana formes més participatives, i les primàries s'han de valorar. L'únic que espero és que tots els que participem en la cursa correguem dins el nostre carrer sense donar-nos cops de colze i que el primer que arribi a la meta sigui el que guanyi.

L'escenari no és el millor dels mons, perquè retarda l'elecció del cap de llista i dificulta la preparació de les eleccions. Però les coses han anat així. Jo hauria desitjat que Junqueras m'hagués fet confiança, a mi o a Joan Tardà, perquè continuéssim a Madrid, però no ha estat així i, per tant, hi ha molta gent responsable d'aquest procés.

Les primàries seran una bona oportunitat per explicar l'estratègia. Estem en una nova etapa postestatutària que canviarà molt les coses, però ERC no pot tornar a fer allò que feia vint anys enrere. Avui, l'independentisme és transversal i aquella tasca d'agitprop que promovia Esquerra, ja la fa el sobiranisme civil. Ara ens hem d'especialitzar i apostar per una esquerra que faci d'esquerra nacional. Ja tenim un centredreta nacional potent que governa a Catalunya i hem de plantejar una alternativa. Per fer això no n'hi ha prou de recuperar el perímetre independentista d'abans de les escissions. No renuncio als catalanistes desorientats del PSC ni als sobiranistes de CiU, que estan farts que el seu partit es deixi portar pels cants de sirena del PP.

Jo vull la unitat, però no ens hem de quedar només aquí. Una de les possibilitats d'aquesta unitat seria fer una candidatura independentista al Senat centrant el vot en un sol candidat, que podria ser Alfred Bosch i que seria l'exponent representatiu de l'univers sobiranista.

Sí, perquè jo plantejo la continuïtat de Tardà i no té lògica fer combinacions estranyes. Qualsevol ha de tenir dret a tenir el seu propi equip i que sigui homogeni. Ho dic per mi i per l'Alfred Bosch. L'experiment del Senat podria reeixir. Al Congrés, l'opció que fa Esquerra no és només independentista, sinó d'esquerres. I aquí sí que podríem trobar fissures amb d'altres. Tenim una posició clara respecte a la reforma laboral, les pensions... No podem anar a Madrid a inhibir-nos. La nostra preocupació han de ser els interessos de la gent i això pot topar amb als que abonen un front patriòtic i prou. Al Senat sí que podria tenir un encaix.

No vull construir les meves idees en contra de les dels altres. Per mi hauria estat molt fàcil intervenir un parell de cops a l'any al Congrés i dir a Zapatero que ens volem separar d'Espanya. Crec, però, que hauria estat una irresponsabilitat, perquè tinc l'obligació de defensar Catalunya i els Països Catalans i els interessos de les classes populars en una legislatura marcada per la crisi. Últimament hi ha una cantarella que feia anys que no escoltava, i que diu que ‘a Madrid no s'hi ha d'anar a fer res'. I a Madrid se'ns hi ha perdut tot.

Fent un càlcul egoista podia haver actuat així. Però també hi ha hagut molts consellers nacionals, centenars de militants i dirigents de l'executiva que m'han empès a aspirar al càrrec.

No passa res. No he tingut mai cap responsabilitat a ERC que no hagi estat per voluntat dels militants. M'he dedicat a treballar i no he estat mai cap de brot ni he liderat faccions internes. El dia que la militància no em vulgui, ho acataré i passaré a ser militant. Una altra cosa és que la gent ha de valorar per què jo he de ser l'única persona de l'última etapa que no mantingui cap tipus responsabilitat i per què es focalitza tota la responsabilitat en mi, tot i assumir la part que em toca.

Crec que és el contrari. Aquestes eleccions són encara la cua o el tancament del cicle vell. Estem fent uns canvis a dos mesos de les eleccions i tot plegat és complicat. Al nou candidat, si no sóc jo, se l'haurà de donar a conèixer i ha de guanyar notorietat. El que hauríem de fer és culminar el cicle antic i no començar-ne un de manera precipitada. Si la percepció social i pública dels diputats i senadors actuals, segons algunes enquestes, és bona, aprofitem aquest capital. Per què descapitalitzar el partit d'una cosa que podem exhibir amb orgull? Per què arriscar ara, amb una autèntica aventura i un canvi que vol encarnar la renovació, tot i que a molta gent la renovació per la renovació no li diu res?

Tinc una mentalitat molt grupal i gregària. Passi el que passi, estaré al costat de qui dirigeixi el partit. Em considero una persona disciplinada i lleial. Ara mateix, ni ho veig ni m'ho plantejo.