‘Super adversa augeri'

El foc crema el paper però també trempa l'acer. Vull dir que, davant les dificultats, tenim dos camins: el primer, el més fàcil, és el del victimisme i la lamentació. El de pensar que hem perdut la batalla. El de creure que no ens en sortirem, que ens volen ensorrar de manera deliberada i que tot està perdut. El segon és el camí de l'optimisme. El de creure que, tal com deia Pla, ser combatut és senyal que ets ben viu. És pensar que com més ens ataquin, millor, perquè vol dir que importem. Que saben que som forts i per això han de fer servir armes potents.

El nou atac a la llengua catalana a l'escola ve de lluny, de 243 anys enrere. No hi ha novetat, doncs. La reial cèdula de Carles III datada el 1768, afirmava: “Finalmente mando que las enseñanzas de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana, dondequiera que no se practique [...], para su observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíprocos.” Posteriorment, en un decret de 1780, es reblava el clau: “Que en todas las escuelas del reyno se enseñe a los niños en lengua nativa, por la Gramática que ha compuesto y publicado la Real Academia de la lengua.” No és cap imposició, això?

Després n'hi va haver més, d'agressions, és clar. Només per citar-ne algunes recordem la pràctica que es posà en marxa a les Illes durant el segle XIX: “Cada maestro tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla. La tarde del sábado, aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufrirá la pena.” És una instrucció de 1837. D'altra banda, un decret d'Alfons XIII, datat el 1926, diu: “Los maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.” I encara, una darrera, del 1939: “Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, debe ser retirado de la Escuela.” Faríem servir tot el diari, si volguéssim ser exhaustius. Al Conflent, a l'antiga escola d'Aiguatèbia, encara es pot llegir, a la paret: “Parlez français, soyez propres.”

Però no ens han pogut eliminar. Malgrat tot, malgrat més de 200 anys d'imposició de l'espanyol com a llengua escolar, no només no han desaparegut la llengua i la cultura catalana sinó que s'han reforçat. Estem a prop de ser un estat lliure d'Europa –i si els partits no perdessin el temps en baralles estèrils potser seríem lliures més aviat– i aquesta nova agressió pot fer pujar al carro de l'independentisme una nova onada de catalans. La reforma constitucional que acaben de fer els dos partits nacionalistes espanyols també ens és de gran ajuda. Sobretot perquè ens ensenya que no hi ha d'haver cap diferència, quan es tracta de defensar la pròpia nació, entre dretes i esquerres.

L'historiador Jaume Vicens i Vives, que ha estat referent durant anys d'alguns polítics importants del país, va triar, com a màxima de vida, unes paraules que Josep M. Subirachs va gravar en la seva tomba de Roses: Super adversa augeri. Supera't davant l'adversitat. És el que ens toca fer. Si la imposició espanyola va endavant, els mestres ens haurem de fer insubmisos. Hi ha entitats que ja ho han començat a recomanar. Al Facebook milers de persones s'han adherit al lema “Jo no acato la sentència contra el català”. M'apunto i em declaro públicament insubmís.