“Ara toca humilitat, paciència i il·lusió”

Hereu va per feina

El de Jordi Hereu és, pos­si­ble­ment, el cas més emfàtic sobre la manera d'acon­se­guir superar un sotrac com el del pas­sat 22 de maig. Els seus col·labo­ra­dors, molts dels quals ins­tin­ti­va­ment s'hi con­ti­nuen adreçant com a “alcalde”, es decla­ren sor­pre­sos no només per l'ente­resa amb què va encai­xar la der­rota elec­to­ral, sinó per la rapi­desa amb què hi ha reac­ci­o­nat. “Ens hem cons­tituït com a opo­sició amb plena nor­ma­li­tat democràtica, des­mi­ti­fi­cant aquell mis­satge que havíem patri­mo­ni­a­lit­zat la ins­ti­tució. No estem depri­mits perquè ningú ens obliga a ser aquí. Si no tinguéssim il·lusió pel que ve, no ho faríem”, refle­xi­ona l'actual pre­si­dent del grup muni­ci­pal del PSC. El fet de tenir un conei­xe­ment mil·lime­trat del con­sis­tori, així com dels pro­jec­tes pen­dents o en exe­cució a Bar­ce­lona, els suposa un valuós actiu a l'hora de plan­te­jar la tasca de con­trol i tutela del nou govern de Xavier Trias. O sigui, quan encara no han pas­sat ni 100 dies des de la cons­ti­tució de l'Ajun­ta­ment, ja tenen la tàctica i l'estratègia d'opo­sició per­fi­lada, una feina que, en el cas d'Hereu, s'haurà de com­pa­ti­bi­lit­zar amb tot el procés con­gres­sual del PSC, en què vol jugar un paper actiu.

Per la seva con­dició d'exal­calde, Jordi Hereu està sub­jecte a un pro­to­col de segu­re­tat específic i, a més, pot con­ti­nuar gau­dint de cotxe ofi­cial, ja que té rang de cap de grup. El seu quar­ter gene­ral està ins­tal·lat a la cin­quena planta de l'edi­fici novíssim de l'Ajun­ta­ment, que és el que ocu­pava CiU en l'ante­rior man­dat. Pel que fa al dia a dia, l'agenda de l'antic bat­lle con­ti­nua estant força atapeïda, tot i que ja per­cep can­vis. “Quan gover­nes ja et ve molt donada, però ara te l'has de cons­truir tu.” Què vol dir això? Doncs que ara és el PSC, o ell mateix, qui con­tacta amb enti­tats, ins­ti­tu­ci­ons i altres col·lec­tius per pol­sar les seves opi­ni­ons i inqui­e­tuds. “És un procés que té una part d'apre­nen­tatge per­so­nal i d'humi­li­tat, que va molt bé”, explica l'exal­calde, un polític a qui el con­tacte per­so­nal i la pro­xi­mi­tat li vénen de mena. Són el seu ter­reny. Mal­grat que el man­dat tot just és a l'inici, Hereu ja afila el seu dis­curs polític, que anirà des­gra­nant en els pròxims qua­tre anys: “Som davant un govern que no té un relat con­junt de ciu­tat, que se li comença a notar una certa bui­dor i una inflació retòrica i que està en una situ­ació molt mino­ritària.” De con­ces­si­ons, només les estric­ta­ment necessàries.

Plena dedi­cació de Serra

Després de tres anys ocu­pant el càrrec d'alcalde (el va pro­me­tre l'abril del 2008, en subs­ti­tució de Maite Arqué), el soci­a­lista Jordi Serra és des de l'11 de juny (data de cons­ti­tució dels ajun­ta­ments) el cap de l'opo­sició a Bada­lona. La der­rota del maig va resul­tar espe­ci­al­ment amarga, després de veure com s'inver­tien els papers i la victòria, de manera inèdita, anava a parar a mans del popu­lar Xavier Gar­cia Albiol (tot­hom a la ciu­tat sap que la relació entre els dos polítics no pot ser més nefasta). Serra no nega que pair el resul­tat advers no ha estat fàcil, gens fàcil, però asse­gura que les vacan­ces de l'agost li han permès des­con­nec­tar de la feina i, sobre­tot, “fer un canvi de xip”. Ara es declara “ple­na­ment ficat” en el paper de cap de l'opo­sició. Dedica els matins a fer feina de des­patx, de reu­ni­ons amb els seus regi­dors i d'anàlisi i segui­ment dels docu­ments interns de l'admi­nis­tració. I té les tar­des reser­va­des per tro­bar-se amb veïns i enti­tats. Segueix tre­ba­llant set dies a la set­mana, segons relata, però té més hores lliu­res que quan era alcalde de la ciu­tat. “També menys pressió de telèfon, i ha bai­xat la neces­si­tat de resol­dre dife­rents temes de manera simultània”, afe­geix el polític soci­a­lista, que es va estre­nar com a regi­dor l'any 2003. Des de l'opo­sició, vol ren­di­bi­lit­zar la feina feta durant els pròxims qua­tre anys per recu­pe­rar un poder que el PSC havia tin­gut a les seves mans els últims 32 anys. Ara no vol par­lar públi­ca­ment del seu futur polític. No toca. En qual­se­vol cas, al Twit­ter es fa dir Jor­di­Ser­ra2015. Un pos­si­ble avís per a nave­gants.

El soci­a­lista Lluís Miquel Pérez, que va ser alcalde de Reus des de 1999 fins al maig d'enguany, en què va per­dre les elec­ci­ons, ha tor­nat a la seva feina de tre­ba­lla­dor de la banca. No a Reus, sinó a les ofi­ci­nes cen­trals del BBVA a la ciu­tat de Tar­ra­gona, i en con­cret en l'àmbit de la gestió d'empre­ses. “Hi vaig a tre­ba­llar i no pas a fer petar la xer­rada”, con­testa quan se li pre­gunta si tre­ba­lla a la ciu­tat veïna per no haver de fer front a l'expec­tació que podria crear entre els reu­sencs veure l'exal­calde dar­rere del tau­lell. “A més, no faig feina de tau­lell, sinó de gestió i anàlisi.” Diu que troba a fal­tar mol­tes coses de la seva etapa d'alcalde: “No els pri­vi­le­gis, sinó de poder pren­dre deci­si­ons sobre la ciu­tat. Sóc cons­ci­ent que ja no sóc el senyor alcalde i la meva tor­nada a la vida civil no m'ha repre­sen­tat cap pro­blema.” Tot i això, Pérez no ha aban­do­nat la vida política, ja que és el pri­mer secre­tari del PSC a Reus i mem­bre de l'exe­cu­tiva naci­o­nal del par­tit. També asses­sora l'actual grup soci­a­lista, la major part dels mem­bres del qual són nous. Sobre les rela­ci­ons amb l'actual alcalde, el con­ver­gent Car­les Pelli­cer, comenta que són pràcti­ca­ment ine­xis­tents: “Em vaig ofe­rir al nou govern per aju­dar a tirar enda­vant alguns temes impor­tants per a la ciu­tat, i que vam començar des del govern ante­rior, però no he rebut cap res­posta. I no ho cri­tico. És la seva opció.” El que sí que sem­bla que fina­lit­zarà serà la tesi doc­to­ral sobre regi­o­na­lisme econòmic i naci­o­na­lisme polític a Cata­lu­nya a final del segle XIX (Pérez és lli­cen­ciat en filo­so­fia i lle­tres, espe­ci­a­li­tat en història con­tem­porània), que fa anys que té damunt la taula. Ara té temps.

Baron retorna a les aules

Qui ha tor­nat als orígens és l'exal­calde soci­a­lista de Mataró Joan Antoni Baron. I és que des d'aquest mes de setem­bre com­pa­gina la seva tasca de cap de l'opo­sició amb el retorn a les aules com a mes­tre, la seva pro­fessió. Tot i reconèixer que està “una mica desen­tre­nat”, Baron asse­gura que a l'escola Camí del Mig de Mataró –on ja havia fet classe i fins i tot va ser direc­tor– l'han rebut “amb els braços oberts”. Fa de mes­tre a 25 alum­nes de cinquè de primària. “Són una mica bellu­guets i saben per­fec­ta­ment que tenen de profe l'exal­calde de la ciu­tat”, explica Baron, que asse­gura: “A l'escola, després de tants anys, han can­viat mol­tes coses, però els nens no.” Home d'empenta, Baron comenta que l'agenda li ha can­viat “radi­cal­ment”, però que la manté igual­ment ocu­pada entre la política i l'escola, i con­fessa que no li ha cos­tat tant com s'espe­rava dei­xar de ser alcalde. En l'àmbit polític, asse­gura que exer­cirà de cap de l'opo­sició els pròxims qua­tre anys.

Tenint en compte que no ha aban­do­nat la política muni­ci­pal i exer­ceix com a cap de l'opo­sició, l'exal­calde de Vila­nova Joan Ignasi Elena (PSC) explica que el canvi no ha estat, ni molt menys, dràstic. “Tinc una agenda amb menys inten­si­tat, però con­ti­nuo anant als actes de la ciu­tat. Això sí, la pressió és menor”, apunta Elena. Si algun tret iden­ti­fica l'exal­calde –que aspira a lide­rar el PSC– és una pro­xi­mi­tat a la ciu­ta­da­nia que diu que no ha per­dut els dar­rers mesos. “La gent se m'apropa més o menys igual, perquè saben que estic actiu política­ment”, asse­gura. Elena sosté que s'ha “adap­tat molt bé a la nova situ­ació”, acon­se­guint “tro­bar les coses interes­sants de la nova vida”. Com a exem­ple, dis­po­sar de més temps per a les seves filles. “Tenia mol­tes ganes de fer-ho, i ho agra­eixo molt.” (Aquesta infor­mació ha estat ela­bo­rada per Fran­cesc Espiga, Sara Muñoz, Natàlia Bor­bonès, Lluís Arcal i Míriam de Lamo.)