Per fi pot arribar la pau

Ahir a les cinc de la tarda l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, acompanyat de Kofi Annan, Gerry Adams, Jonathan Powell, Gro Harlem i Pierre Joxé, donava lectura a la declaració de la conferència internacional de pau celebrada a Donosti, on es demana a ETA que faci “una declaració pública de cessament definitiu de l'activitat armada” i que sol·liciti un “diàleg amb els governs d'Espanya i França per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte” (en llenguatge de mediació, vol dir la situació dels presos i el desarmament verificable de l'organització); que aquests acceptin iniciar les conversacions; que s'avenci en la reconciliació, en la reparació de totes les víctimes i en el reconeixement del dolor causat; que s'obri un diàleg entre les forces polítiques per tractar les qüestions polítiques (deixar, com a Stormont, una porta oberta al dret a decidir); i “organitzar un comitè de seguiment”.

El d'ahir és un pas decisiu, definitiu i irreversible, en la fi de la violència a Euskadi. El darrer intent per a un final dialogat de la violència fou frustrat per l'atemptat de la T4 del qual nomes és responsable ETA. Tanmateix, aquell procés, a diferència dels anteriors, tenia un suport social i internacional important i deixava, doncs, finestres obertes per a futurs intents. L'actual procés, en què tots els passos semblen prèviament pautats, s'ha cuinat lentament i amb prudència i és conseqüència de les conclusions extretes del fracàs anterior. En primer lloc, no hauria estat possible sense el canvi de l'esquerra abertzale, que va decidir rebutjar la violència i apostar exclusivament per les vies polítiques, posició que també han acabat fent seva una gran majoria del col·lectiu de presos d'ETA. En segon lloc, ha resultat essencial la pressió, la coordinació i l'eficàcia de les forces de seguretat d'Espanya i França, que han afeblit l'organització armada, fins a deixar-la amb pocs efectius i sense capacitat operativa, mentre Madrid mantenia oberta la possibilitat d'una mediació internacional, ja que la conferència de Donosti, on han estat presents tots els partits bascos, incloent-hi el PSE, però no el PP, hauria estat impossible sense l'aquiescència del govern.

El comunicat no satisfarà les exigències del PP (desarmament, retractació i petició de perdó) però és un pas definitiu en el camí de la pau. Queda, però, encara un difícil camí per recórrer. D'una banda, cal esperar el comunicat d'ETA acceptant les condicions de la declaració i fóra bo que es produís com més aviat millor, d'aquí a unes setmanes i, en tot cas, abans de les eleccions. De l'altra, caldran gestos per consolidar el procés: aproximació dels presos que s'hi han adherit i, sobretot, alliberament immediat dels dirigents de l'esquerra abertzale que han estat decisius a l'hora d'impulsar-lo. Per últim, en els propers mesos o anys, caldrà gestionar-lo fins a les darreres conseqüències: reforma de la llei penitenciària, mesures clares de reparació de les víctimes i, la cosa més difícil, propiciar la reconciliació, com ja estan fent algunes institucions de la societat civil basca. Caldrà veure, finalment, la disposició d'un futur govern del PP, partit que ha demostrat molt poc sentit d'Estat i que ha utilitzat la política antiterrorista i les víctimes per desgastar el PSOE. La història a vegades és injusta, perquè, tret de sorpreses el 20 de novembre, qui haurà de gestionar la fi definitiva de la violència serà un partit que mai s'ha esforçat a aconseguir-la.