El xava del barri

Es tracta de que­dar amb els can­di­dats d'aques­tes elec­ci­ons en els llocs que ells matei­xos triïn i Joan Cos­cu­bi­ela, d'ICV-EUiA, em cita un dia al mig­dia a la plaça del mer­cat de la Bar­ce­lo­neta, el barri on va néixer i va viure fins que es va inde­pen­dit­zar. El seu cap de premsa m'ha dit: “A les dues, al res­tau­rant Cova Fumada”. I ha mati­sat: “Buenu, res­tau­rant...” A les dues en punt sóc a la plaça, davant el res­tau­rant indi­cat. Buenu, res­tau­rant: una casa de men­jar raci­ons minúscula, on els cam­brers i cui­ners apun­ten les coman­des amb lla­pis sobre els tau­lells de mar­bre i on no s'hi cap. S'hi cap tan poc que molta gent espera taula a fora, al car­rer, la majo­ria pre­nent una cer­vesa a morro. Arriba Joan Cos­cu­bi­ela: prim, menut, ves­tit de negre rigorós i amb una mot­xi­lla a l'esquena. “Aquí duc la meva ofi­cina.” Fa ser­vir les seves influències de noi del barri, de “xava del barri”, com ell mateix diu, però només obte­nim de l'amo de la casa de men­jars una cro­queta amb salsa picant que ens pre­nem a peu dret dar­rere el tau­lell, com si fóssim cam­brers. En un racó hi ha una capsa de rove­llons espec­ta­cu­lar, i això que no n'ha estat tem­po­rada. “Ani­rem a un altre lloc.” Llàstima, perquè el Cova Fumada pro­me­tia. Camí de l'altre lloc, pas­sem per alguns car­rers del barri. La Bar­ce­lo­neta, pla­ni­fi­cada de nou en nou per engi­nyers mili­tars, va ser una fun­dació de Felip V després dels fets del 1717 per donar habi­tatge als bar­ce­lo­nins que vivien a l'actual Born i que van ser des­plaçats amb la cons­trucció de la Ciu­ta­de­lla. Era gent arte­sana i per aquest motiu les cases ori­ginàries de la Bar­ce­lo­neta eren unes peti­tes cons­truc­ci­ons uni­fa­mi­li­ars on als bai­xos hi havia el taller i a sobre el pis per viure-hi. Aques­tes coses no les dic jo, que no les sé, sinó que me les explica Joan Cos­cu­bi­ela tot pas­se­jant. El xava de la Bar­ce­lo­neta coneix a fons el seu barri. Ara viu fora, cap a la Sagrada Família, però els records es man­te­nen. Arri­bem davant d'una d'aques­tes cases, de les poques que que­den, i que ha estat res­tau­rada “no sé si amb gaire encert”. El nos­tre home i can­di­dat va néixer en una casa sem­blant, només que tan com­par­ti­men­tada per dins que la seva família –pare, mare, àvia i una ger­mana de l'àvia– ocu­pava un espai de trenta metres qua­drats. “S'entén que fos fill únic. No hi cabíem.” La seva casa tenia nom, “la casa de l'escala ampla”, perquè una bomba de la guerra l'havia malmès i la reforma li havia alte­rat les mides de l'escala. El seu car­rer també tenia nom: “N'hi deien ‘el car­rer fi' perquè era l'únic que estava apla­nat amb ciment i molts nens hi venien a jugar.” El can­di­dat m'ense­nya el magnífic edi­fici moder­nista de la Coo­pe­ra­tiva la Fra­ter­ni­tat, “una de les expres­si­ons del movi­ment coo­pe­ra­ti­vista obrer del segle XX”, que ara és la bibli­o­teca del barri, i em fa senyal perquè miri a un extrem del car­rer. “Allí hi havia la comis­sa­ria d'on periòdica­ment sor­tien els poli­cies que, tot recte per aquest car­rer, ana­ven al quiosc del meu pare per endur-se les revis­tes que de tant el tant el govern feia segres­tar.” El seu pare era quios­quer? “Se'n va fer quan pel fet d'estar afi­liat a Comis­si­ons Obre­res va ser expul­sat de la fàbrica. Va anar a la presó; va ser detin­gut algu­nes vega­des.” I la mare? “Era ofi­cial de ter­cera de mar­ro­qui­ne­ria; feia cin­tu­rons.” “Ells em trans­me­ten el sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat, de l'esforç, del civisme, del res­pecte a les per­so­nes. Esta­ven obses­si­o­nats perquè estudiés i jo vaig optar no per estu­diar dret sinó per ser advo­cat de Comis­si­ons Obre­res. Vaig fer la car­rera a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i vaig for­mar part de la pro­moció que va adop­tar el nom de Fran­cesc Lay­ret, l'advo­cat dels pobres.” I va aca­bar diri­gent les Comis­si­ons Obre­res de Cata­lu­nya. El veig més del PSUC que d'ICV, per­doni que li ho digui. “Jo sem­pre dic que sóc un mili­tant de base d'ICV per subro­gació del PSUC. El PSUC és la dar­rera cul­tura política sòlida que ha tin­gut aquest país. Pel que fa a ICV, jo dic que el futur estarà mar­cat per l'eco­no­mia sos­te­ni­ble.”

Ara Joan Cos­cu­bi­ela em con­du­eix al davant d'una por­teta de fusta que s'obre al cos­tat mateix de la porta molt més monu­men­tal de la parròquia del barri. “Per aquí s'entrava a El Cau, el lloc que em va fer aga­far afició per l'excur­si­o­nisme.” Ens tro­bem davant d'un gran excur­si­o­nista. Ha pujat al Mont Blanc, al Kili­man­jaro i, natu­ral­ment –tan natu­ral que s'oblida de dir-me-les–, totes les ele­va­ci­ons dels Piri­neus. També fa esquí de fons i corre. Es lleva cada dia a les sis i de quarts de set a dos quarts de vuit corre i rumia. “L'altre dia vaig par­ti­ci­par a la mataró d'Istan­bul, que és molt dura perquè acaba amb una pujada molt forta. Vaig que­dar el quart de la meva cate­go­ria, els majors de 50 anys, entre els 128 que la van com­ple­tar.”

Al final entrem en una altra casa de men­jars menys freqüentada que l'altra. Es diu Can Maño. Cos­cu­bi­ela demana sar­di­nes a la brasa i jo, uns cala­mars a la planxa que resul­ten boníssims. Una ama­nida per com­par­tir i un porró de vi que crida la curi­o­si­tat d'uns estran­gers que seuen a la taula del cos­tat. Cos­cu­bi­ela menja les sar­di­nes amb els dits, a la brava i amb molta gana. Vostè cuina? “Poc, perquè es dóna el cas que a casa hi ha una de les cui­ne­res més espec­ta­cu­lars del món.” Joan Cos­cu­bi­ela està casat i té dos fills. “I ara sóc avi. Una nena de vuit mesos que es diu Naia, que en basc vol dir ‘la desit­jada' i que és efec­ti­va­ment la nena més desit­jada de la terra.”

En aca­bat, Cos­cu­bi­ela ha d'anar al local d'ICV, que no és a prop, i ho fa a peu. “Sem­pre vaig a peu per Bar­ce­lona.” Deci­deixo seguir-lo perquè vaig en la mateixa direcció. Camina com un espe­ri­tat. Men­tre som dins la Bar­ce­lo­neta molta gent el saluda o s'atura a par­lar-li, no perquè sigui can­di­dat sinó perquè és un xava del barri, el noi de la casa de l'escala ampla del car­rer fi. Cos­cu­bi­ela és un home enra­o­na­dor, comu­ni­ca­tiu, entu­si­asta. “Jo, a la vida, ho he fet tot sem­pre amb il·lusió.” Ara fa clas­ses a ESADE i a la UOC. Un psu­quer a ESADE? “Cap pro­blema, lli­ber­tat total.” Quan sor­tim de la Bar­ce­lo­neta les salu­ta­ci­ons s'aca­ben i l'home que es lleva cada dia a les sis per anar a córrer agafa més velo­ci­tat. Coneix Bar­ce­lona a fons: aquí aquesta casa, aquí aquesta altra, ara tren­ca­rem per aquest car­reró. Quan arri­bem a la seu d'ICV a mi encara em queda un tros i és com si hagués fet la marató d'Istan­bul.