Política

opinió

25 anys de la Crida a ERC

El 18 de desembre de 1986, l'Avui publicava la “Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya”, un manifest signat per més d'un centenar de persones, de tots els Països Catalans, encapçalat per Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom, però també per personalitats del món acadèmic i cultural, com ara Josep Gifreu, Quim Monzó, Solé i Sabaté, Josep Maria Llompart, Vidal Vidal, Celdoni Fonoll, Joan-Francesc Mira, Margarida Aritzeta, Aureli Argemí o aquells que després serien destacats militants d'ERC i del país, com per exemple Pep Bargalló o Ernest Benach.

El manifest recordava “l'heretatge de fidelitat al país que (ERC) té a les seves mans” i “la gran responsabilitat històrica d'obrir una via política a tots aquells sectors socials que reclamen un ampli front patriòtic i de progrés per avançar” amb l'horitzó “d'uns Països Catalans lliures en el context d'una Europa dels Pobles”. Els signants feien una crida finalment a celebrar un congrés d'ERC, la tardor de 1987, “de confluència de tots els sectors nacionalistes d'esquerra, que canalitzi políticament l'independentisme creixent”.

El 25 de gener de 1987, l'Avui titulava: “Barrera centra el seu testament polític en la crida a la unitat d'ERC” en el marc del XV Congrés. El ja aleshores veterà dirigent del partit afirmava: “ERC està en una cruïlla: pot esdevenir un partit menor de col·laboració i gestió (ERC havia entrat al govern de Pujol), cosa que podria garantir l'obtenció d'alguns càrrecs a l'administració, però que no tindria res a veure amb el partit de Macià i Companys, o bé pot optar per convertir-se en una eina de redreçament nacional.”

Aquelles paraules de Barrera continuen tenint plena vigència. L'anàlisi de Barrera corria en paral·lel a la Crida Nacional: a la voluntat de convertir “novament” la històrica formació “en el partit nacional de les classes populars” per “fer possible el retorn d'Esquerra Republicana de Catalunya al tremp i la confiança popular que en foren l'origen”.

El febrer de 1987, tot just ara fa vint-i-cinc anys, el gruix dels signants de la Crida Nacional entraven a militar a ERC i es fonien amb els antics militants, aquells que, com deia Barrera: “Som a ERC des d'abans de la Guerra Civil.” Precisament a aquesta generació de militants –els que van tocar el somni, van viure en primera persona la proclamació de la República Catalana o van formar part de la Columna Macià-Companys–, ERC els retrà properament un sentit homenatge a partir de les figures de dos prohoms del partit: Víctor Torres i Heribert Barrera. Ben pocs en queden, d'aquella generació de lluitadors; si bé ERC encara té a les seves files el centenari sadurninenc Pere Varias.

A tots els devem molt, tota aquella generació es mereix el nostre més sincer reconeixement. Però no podem deixar-nos endur per la melangia ni la nostàlgia. El millor homenatge que els podem tributar és, sense cap mena de dubte, la independència i la proclamació de la República Catalana. Ja hem recorregut una part del camí.

Qui pot dubtar que avui la recuperació de la consciència nacional és un fet, que els catalans som més conscients que mai de la necessitat de tenir el nostre propi estat. Certament, encara ens queda camí per córrer, però potser mai com ara ho hem tingut tan a l'abast.

Aquella Crida Nacional a ERC continua tenint avui plena validesa, amb la necessitat de créixer, de sumar, de fer-nos més forts, amb disposició i voluntat de conduir el país cap a l'únic horitzó que li garanteix la seva prosperitat econòmica i nacional. I no tinc cap mena de dubte que ERC ha de ser un instrument determinant per aconseguir-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.