Aznar entrega les armes

El PP considera Sevilla un talismà, un indret des d'on s'han impulsat les grans remuntades electorals. Fa vint-i-dos anys, en aquesta mateixa ciutat, Manuel Fraga entregava el timó del PP a José María Aznar, un jove i ambiciós polític que s'havia foguejat al govern de Castella i Lleó. Sis anys més tard, aquest personatge gris feia el salt a La Moncloa gràcies al desgast acumulat pels catorze anys de presidència del carismàtic Felipe González. Això era el 1996 i, vuit anys més tard, Aznar abandonava el govern espanyol en estat de xoc: el PP havia passat de la seva majoria absoluta als bancs de l'oposició. El seu delfí, Mariano Rajoy, havia fracassat! Perquè l'exlíder conservador mai no va voler admetre que tingués bona part de culpa en aquella sonora patacada. Ben al contrari, des d'aquell dia, Aznar es va alçar en armes contra els seus. Mai no es va resignar a fer el paper de la trista figura. La ràbia se'l menjava i volia seguir dirigint el partit des de l'ombra. Tant és així que molts populars van intuir la batuta de l'expresident en els intents d'expulsar Rajoy del lideratge, sobretot quan el 2008 va perdre per segona vegada el seu duel davant José Luis Rodríguez Zapatero.

Fins fa poc, la presència d'Aznar en una tribuna pública era sinònim d'esbroncada general. No li agradava res del que feia el partit, i aprofitava qualsevol convocatòria per fer una exhibició de discrepància. L'equip de Rajoy ho tenia força assumit i procurava passar el mal tràngol com més aviat millor. Després, el president d'honor del PP es quedava assegut al ple amb cara de pomes agres, convençut, a més, que el seu malestar era compartit per l'electorat més conservador.

Ahir, l'expressió adusta i enfadada que ha acompanyat l'Aznar dels últims anys es va suavitzar per uns instants. Fins i tot es va permetre fer un acudit d'aquells que només li fan gràcia a ell: “En sou tants manant i maneu tant que si segueixo saludant-vos un per un se m'acabarà el temps”, exclamava en l'arrencada del discurs. Conscient que la victòria electoral del 20-N ha escombrat del tot un esperit crític que ell mateix s'havia encarregat d'alimentar, l'expresident espanyol va optar per rendir-se a l'evidència i dedicar-se a reivindicar la part del pastís de l'autocomplaença que li pugui tocar. “Heu aconseguit una victòria literalment històrica”, va dir, oblidant-se momentàniament que fins al 20-N aquest títol li pertanyia a ell mateix amb el resultat de les generals del 2000. També va voler emfasitzar la importància d'haver derrotat a les urnes “el pitjor govern de la nostra democràcia”. Admetia, doncs, que la seva gesta del 1996 de desallotjar Felipe González ha estat superada per Rajoy.

Però que sigui capaç d'empassar-se l'orgull per una estona i expressar públicament que confia que el nou govern sabrà fer bé la feina no treu que s'oblidi de la seva parròquia i ahir tampoc no va poder evitar fixar davant el ple el seu full de ruta. Quant a la crisi, va dir: “Ens han votat perquè actuem sense dubtes ni retards.” Quant a l'empenta espanyolista: “Tenim la determinació de fer el que Espanya necessita, i això es diu patriotisme.” Quant a recentralitzar l'Estat: “La sortida de la crisi només té una sortida d'unitat nacional.” Quant a ETA: “S'ha de perseverar fins a la derrota total i incondicional del terrorisme. Els ha de caure tot el pes de tota la llei!” Perquè, per a tot això, “els ciutadans han escollit el PP”.

Però el Rajoy que apareix aquests dies al ple ha deixat molt clara una cosa: ja no necessita cap consell. I, sobretot, pel que fa als seus primers passos al govern, ha sentenciat que tot el que pugui expressar en veu alta l'expresident espanyol ell ja ho haurà executat. El mite d'Aznar s'apaga davant un rival que gesticula menys, però que és molt més efectiu.