Baldoví treu Rajoy de polleguera
EL REPUNT
El senyor Mariano Rajoy (“Rajoy, que te doy”) no pot suportar que el diputat de Compromís, Joan Baldoví, li cante les veritats al Congrés, que li recorde l'enorme corrupció i el vandalisme que els seus coreligionaris populars han protagonitzat al País Valencià, i el descomunal dèficit que ha generat la seua política flatosa i grandiloqüent, ni els problemes a què ens enfrontem en matèria sanitària, d'educació i de serveis socials. Pel que veiem, doncs, Baldoví té gràcia per a treure Rajoy de polleguera, perquè és incisiu i provocador, perquè sap el que diu i no té por a dir-ho i perquè juga amb la garantia d'haver estat un governant honest i treballador (alcalde de Sueca). Baldoví representa, a més a més, el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme valencians, o siga més de 125.000 votants i, com ens explica, ell té més vots que molts populars, que sols en tenen 18.000.
Front a tanta evidència, don Mariano, que representa la dreta pura i dura que governa Europa i que segurament no està acostumat a que li tussen, no té més arguments que recórrer a l'insult i a tirar pilotes fora, perquè està en una situació difícil: no pot ignorar, ni reconèixer, la corrupció dels seus coreligionaris valencians; ni el forat econòmic que han perpetrat a València, que representa el dèficit supermilionari més gran de tot l'Estat; tampoc no pot “justificar” les retallades que ell mateix està fent a l'estat de benestar, després d'haver jurat que no ho faria, demostrant cada dia que passa que tot el que prometia durant l'anterior legislatura i en la campanya electoral, era una sobirana mentida! Dir-li, doncs, com fa Joan Baldoví, aquestes coses a don Mariano, li senta com una patada als collons.
En la darrera sessió parlamentària de control, Baldoví li etzibà: “cada vegada que ve vosté al Congrés apuja alguna cosa: l'IRPF, l'alegria de la patronal i dels bancs, la facilitat per a acomiadar la gent, ara es parla de l'IVA i del rebut de la llum...”. Don Mariano respongué amb menyspreu i prepotència, i com li varen recriminar la resta de grups, amb arrogància, actitud grossera, amb maneres de pinxo i de “chulo de playa”, etc. Baldoví s'ha convertit, doncs, en la veu que més incomoda la còmoda majoria parlamentària popular, dient les veritats, i els parlamentaris hauran pres bona nota que, si volen fer-li perdre els nervis, a don Mariano, hauran de tirar-li al fetge, amb directes com fa Baldoví.
A mi m'agrada que al Parlament es diguen les coses clares i dures i no amb paraules de cortesia i autocensurades; per exemple, m'agrada el Parlament anglès, on s'escridassen i es diuen les coses més contundents i a la cara, sense que ningú perda els nervis. Excloc, evidentment, anar més lluny de les paraules, com ha passat en alguns parlaments sud-americans, asiàtics o de l'Europa de l'est, que han acabat a hòsties (vegeu Google). Jo crec en la dialèctica dels arguments, de la paraula, i que s'empren recursos intel·lectuals per a discutir i, per tant, m'encanta Baldoví per la seua ironia i mordacitat, que són recursos de les persones intel·ligents.
Però Madrid no és, per descomptat, Londres. Al Congrés d'ací i enfront de Baldoví, què hi ha? Jo sols veig les actituds feixistoides dels populars, intentant aixafar l'oposició, emparant-se de la majoria parlamentària que els ho permet. Els seus arguments són que tenen el vots del poble i se senten legitimats per a imposar el que volen. No entenen que el poble els votà perquè prometien unes coses, que ara no fan; això ja no els importa. Tenen els vots i pensen “ara és la nostra”, i van a per totes. Compten amb el suport dels beneficiaris de la seua política: els empresaris, la banca, l'església que calla amb complicitat... Lamentablement, també compten amb CIU. Mala cosa, doncs, per a la democràcia, perquè la falta de respecte a les minories, la falta de respecte als representants sindicals, la falta de respecte al propi programa electoral, la política antisocial que protagonitzen, això tot plegat demostra una pobra o nul·la afecció a la democràcia.
L'altre dia al Congrés, don Mariano, amb una dubtosa escapada a la gallega, acabà el debat amb Baldoví, quan aquest ja no li podia replicar: “segons vostè tot ho fem malament i tot està malament, Europa, el món; l'únic llest es vostè, així que si vol ajudar-nos, li ho agrairé...” . Home, si haguera pogut respondre, estic convençut que el nostre diputat li hauria repassat la cartilla, proposant-li coses com que done la cara en tot el merder de la corrupció valenciana, o que augmente impostos als qui més diners tenen, que talle l'aixeta a l'església, que obligue la banca a prestar diners a les xicotetes empreses i a les famílies, que no retalle cap de les conquestes socials dels treballadors afavorint els capitalistes, que no afavorisca l'ensenyament privat a costa del públic, ni la sanitat... No sé, coses així, més o manco, és el que hauria “aconsellat” Baldoví a don Mariano, però ja no podia parlar. Molt bé, doncs: Baldoví 5; don Mariano, 0.