L'endolciment de la ultradreta

Una noia magrebina mira a càmera amb el braç estès i el polze cap avall. És la nova imatge de campanya del partit d'ultradreta francès Front Nacional. “Dreta, esquerra, tot s'ho han carregat!”, diu l'eslògan. S'acosten les presidencials del 2007 i el partit dirigit per Jean-Marie Le Pen s'enfonsa en crítiques de l'ala més dura per la inclusió d'una noia negra com a reclam propagandístic. La que signa aquest gir radical en l'estratègia del partit és Marine Le Pen, aleshores directora de campanya del seu pare i avui candidata a la presidència de la República Francesa. És l'inici de l'endolciment.

Descavalcat el pare amb poc més d'un 10% dels vots en la primera volta del 2007, la benjamina dels Le Pen agafa les regnes oficioses del partit, exercint un lideratge que s'oficialitza el gener de 2011 al congrés de Tours, del qual surt com a presidenta del Front Nacional. A l'abril, només tres mesos més tard, aquesta advocada de 43 anys, divorciada i riallera, mare de tres fills i filla d'una figura capital de la ultradreta europea, se situa al capdavant de les enquestes per assolir la presidència francesa. És un miracle polític, però sobretot estètic. Marine Le Pen ha canviat d'imatge un partit personalista que s'emmirallava en el rostre dur i el verb agressiu del seu pare. En poc més de cinc anys, ha convertit un partit ideològicament mimètic al FPÖ austríac i a la Plataforma per Catalunya d'Anglada en una formació creixentment legítima entre els francesos. Amb els braços oberts, perfil maternal, i una modernització de la línia política, que guanya en subtilesa i rebaixa la duresa del discurs, Marine Le Pen ha “normalitzat” el partit, dibuixant-hi una façana de respectabilitat democràtica.

La metamorfosi, més formal que filosòfica, té diverses potes. Per començar, l'estridència antisemita ha passat a millor vida. Mentre que Jean-Marie Le Pen es referia a les càmeres de gas com “un detall en la història de la Segona Guerra Mundial”, la seva filla, Marine, se'n desmarcava fa un any considerant la shoah el “súmmum de la barbàrie”. Pel que fa a la fòbia a l'islam i a la immigració, idea vertebradora del partit, segueix en el cor del discurs. Però si bé el seu pare qualificava l'islam de “perill mortal” per a França, la filla apel·la amb subtilesa a l'odi racial encenent polèmiques sobre el menjar halal. En el terreny econòmic, l'antiliberalisme irrenunciable del partit ha deixat de ser-ho i la sortida de l'euro que preconitzaven les velles glòries ja no és leitmotiv de campanya. I, en relació amb Europa, pot agrair a Sarkozy la seva amenaça de diumenge passat de trencar amb Schengen si no s'endureix el control fronterer de la Unió. Si el president convoca les pulsions antieuropees dels francesos, per què no hauria de fer-ho una aspirant?

Amb vista a la primera volta del 22 d'abril, els sondejos li auguren els millors resultats de la seva història: entre un 17% i un 20% dels vots. És cert que el vent bufa a favor per a una formació extremista com la seva. La crisi econòmica i moral i el descrèdit de les elits polítiques són grans arguments per al populisme, però no és menys cert que Le Pen s'enfronta amb un talent electoral com Nicolas Sarkozy, que li està calcant el discurs per caçar el seu vot de base. Amb tot, difícilment passarà a la segona volta, però està posant els fonaments per al futur i seduint els votants més joves, fins al punt que supera el president en intenció de vot entre l'electorat que va dels 18 als 22 anys. L'amargor dels propòsits xenòfobs continua tan vigent com quan era el pare qui els proclamava, però s'ha endolcit l'embolcall fins al punt que un de cada cinc francesos està disposat a elevar-la al tron presidencial.