Anàlisi
El general en el seu laberint
la imatge del PSOE és d'absolut enfonsament
Sembla que faci una dècada que Alfredo Pérez Rubalcaba oferia al PSOE pilotar un govern de transició durant el qual es comprometia a deixar la casa endreçada i a treure el partit del xoc traumàtic que va rebre després dels cops de volant de Zapatero i les nefastes conseqüències que va tenir a les urnes el seu erràtic govern. “Hem d'aconseguir despertar del malson. Ara només podem anar cap amunt”, confessava un important dirigent després del congrés de Sevilla. D'això fa quaranta dies i escaig, i des de llavors no fan altra cosa que enfonsar-se cada dia una mica més. La sensació de derrota és tan ostentosa que el dia que perdin Andalusia –si el 25-M es confirma la patacada que anticipen els sondejos– no podran fer pitjor cara que la que fan avui. I mentre els que manen no aixequen el cap, tot sospitós de chaconista ha estat enviat al galliner del Congrés. Els represaliats han decidit acatar l'exili forçós des de la ràbia, però també des de la calma: estan convençuts que Rubalcaba serà incapaç de trobar la sortida del laberint en què ha quedat atrapat el PSOE.
En espera del que pugui passar amb José Antonio Griñán i amb l'asturià Javier Fernández, el primer pas de l'operació Rubalcaba per recuperar l'immens terreny perdut en menys d'un any–renovar totes les baronies intentant col·locar-hi dirigents que combreguin amb la línia de l'actual direcció estatal– ja s'ha posat en marxa. Però un dels primers congressos que es van celebrar –el del Partit Socialista de Madrid (PSM)– ja dóna una idea aproximada de les dificultats que trobarà el secretari general per escombrar la dissidència.
D'entrada, el que més sorprèn és que no s'hagi trobat ningú en tot el socialisme madrileny capaç de plantar cara a Tomás Goméz, que, al cap i a la fi, és el dirigent que ha obtingut el pitjor resultat de la història en unes eleccions autonòmiques en aquesta comunitat. No sent, doncs, cap autoritat dins el partit, ni tan sols entre els simpatitzants de les sigles socialistes, Rubalcaba haurà de suportar-lo quatre anys al capdavant del PSM i, al damunt, sent conscient que, si no és a Carme Chacón serà a un altre, però Gómez sempre farà costat a qui decideixi enfrontar-se a l'aparell estatal.
Tampoc el resultat de Galícia li va ser gens favorable. Pachi Vázquez, l'actual secretari general, va aconseguir imposar-se després que Madrid fes una maniobra de darrera hora per intentar col·locar l'exministra d'Agricultura, Elena Espinosa. José Blanco va ser l'encarregat d'executar l'intent de derrocar la direcció gallega i, malgrat la manca de carisma –o potser per això– d'un i altre contrincant, finalment es va mantenir Vázquez per un grapat de vots. Rubalcaba intenta dissimular el fracàs adduint que el líder gallec sempre ha estat de la seva corda, però el cert és que l'equip estatal argumenta que part de la culpa que el líder del PSOE no aconseguís un avantatge més còmode respecte a Chacón va ser, precisament, perquè atribueixen a Vázquez una traïció de darrera hora. “Públicament deia que anava amb Alfredo, però després no va fer prou per evitar la fuga de suports”, es lamenten.
Com que el vot dels delegats a Sevilla era secret, és difícil comprovar si Vázquez va acabar donant suport o no a Chacón, però la prova que no està tan allunyat de l'exministra de Defensa és que ha col·locat en la seva executiva un dels principals valedors de la catalana, l'exministre de Justícia, Francisco Caamaño. Els líders madrileny i gallec no seran els únics díscols que pot tenir al davant Pérez Rubalcaba en els pròxims temps. El País Valencià també es prepara per renovar la direcció i, a hores d'ara, el que està més ben situat és el diputat al Congrés i alcalde de Morella, Ximo Puig, que tampoc mai no ha amagat que és afí a Chacón.
Enmig de l'ensopiment general, Puig planteja la batalla valenciana com un revulsiu per a un PSOE que ha perdut la capacitat de reacció contra un Partit Popular (PP) omnipresent i que, faci el que faci, manté el crèdit intacte davant l'opinió pública. Això sí, havent segellat una treva per la qual es compromet a no acarnissar-se amb el sector de Ferraz en el supòsit que sigui el nou secretari general del PSPV. Tant és així que, des de Madrid es vol fer creure que el castellonenc és i serà un dels seus. “Si guanya, no haurem perdut”, afirma sense cap convicció l'entorn del líder estatal davant l'evidència que seria la tercera vegada en poques setmanes que es visualitzarà que l'efecte Pérez Rubalcaba –si és que algun dia ha existit– ara segur que ja és història. Es resignarà, doncs, la direcció de Ferraz a entregar el PSPV a Leire Pajín i, sobretot, a Chacón, si és que finalment s'imposa Puig? El temps haurà de dir si, en aquest cas, Rubalcaba disposa d'algun enginy per sortit del laberint o si també aquí ha perdut el fil de tal manera que li resultarà impossible desfer el camí.
Per tot plegat, tal com estan anant els congressos territorials, si un bon dia a Carme Chacón se li desperta el cuc de les primàries retindrà una important xarxa d'amics amb pes orgànic arreu de la geografia estatal. Perquè el mapa confirma que, de moment, els apàtrides de les principals federacions resisteixen les escomeses del centre d'operacions. I, sobretot, està ratificant que el chaconisme va estar massa a prop d'aconseguir les claus del PSOE perquè ara el puguin fer desaparèixer en quatre dies. Tot i que, de moment, l'al·ludida hagi decidit fer-se pràcticament invisible, camuflada entre els seus companys de la tercera fila.
