La incògnita de les andaluses

En cas de confirmar-se diumenge la derrota del PSOE a Andalusia i una majoria del PP, els socialistes es veuran obligats a fer una renovació ideològica, política i, fins i tot, de líders, inclosa Carme Chacón, que fa dies que fa la sensació que s'ha retirat de l'escena política espanyola i catalana. És possible que esperi noves oportunitats. Ara per ara, l'exministra i diputada per Barcelona ha desaparegut del paper d'oposició que li van marcar les eleccions del 20-N. El PSOE haurà de fer la renovació que no va fer en el 38è congrés per la proximitat de les andaluses. Una derrota a Andalusia, a més, sumarà poder per al PP, que els seus dirigents administraran des de Madrid.

Des de sempre, la Generalitat ha mantingut bones relacions amb la Junta d'Andalusia, tret d'alguns comentaris desafortunats d'una banda o de l'altra. Cal recordar l'època que Paco Candel va escriure Els altres catalans, on explica que, malgrat tot, entre catalans i andalusos hi ha hagut bona sintonia amb les onades migratòries que provenien del sud de la península. Ben segur que Candel mai no s'hauria imaginat que Catalunya pogués arribar a tenir un andalús de president, José Montilla.

En aquells tristos anys cinquanta, bona part de la immigració andalusa va haver d'anar a viure a les barraques dels afores de les ciutats catalanes. La història explicarà les penúries d'aquells anys, quan Catalunya era la terra promesa per als andalusos.

En els últims anys s'han mantingut lligams i subvencions públiques catalanes a favor de les confraries religioses, cases regionals, agrupacions folklòriques, etc. Sempre amb la intenció de mantenir una bona relació. Caldrà veure com s'articularan ara els ajuts amb un PP governant a la Junta i arreu, i una Catalunya que plora pel finançament.