Una força serena. Des de la fe i l'esperança

Aquest editorial no està escrit des de l'optimisme entusiasta que hi ha ara en una part de la nostra societat. O com a mínim de la il·lusió esperançada que la Diada ha provocat. Que ho podríem fer. Estaria justificat. Molt justificat. Afortunadament. Però no li donarem aquest enfocament. Perquè la situació de Catalunya és molt difícil –econòmicament, socialment i políticament– i perquè hi ha voluntat per part de l'Estat d'aprofitar aquesta situació en contra nostra. Ja des dels anys 2007 i 2008 hem parlat des d'aquests editorials «Sobre la magnitud del perill» que tenim al damunt. I ara ja hi som.

Ara ja estem amenaçats de fallida econòmica, de pèrdua de benestar social i de cohesió, de laminació del poder polític i institucional de la Generalitat i d'erosió de la llengua i la cultura pròpies de Catalunya. De fer del nostre país i de la nostra societat quelcom de residual i poc rellevant. Per tant, no tindria sentit parlar en termes d'exaltació de resultes de l'èxit de la Diada. Que sens dubte va ser extraordinari. Una resposta magnífica a les agressions que patim. I que justifica la nostra fe i la nostra confiança. Però que no pot amagar la gravetat de la situació.

Per tant, escrivim aquest article des de la consciència del perill que ens envolta, però des de la fe i la confiança. Que mai no ens han deixat.

Fe i confiança perquè coneixem els actius del país. En el camp econòmic, en el teixit social, en el cultural... I perquè sabem que en el substrat del país hi ha qualitat humana. Confiem que els nostres dirigents polítics sàpiguen conduir el país i enfrontar-se a la situació crítica que estem vivint. I afortunadament constatem que en l'exercici de les grans responsabilitats col·lectives tenim gent de caràcter, que no s'amaga, que no enganya i competent. I això pot donar confiança. Però siguem conscients que ni la crisi econòmica ni la social ni la de la continuïtat del país es resoldran en quatre dies ni només amb mesures estrictament polítiques o financeres.

Es resoldran amb temps i sobretot donant al nostre viure col·lectiu i personal, en el dia a dia i arran de terra, la màxima qualitat humana. Canviant i millorant el que ha estat la manera de fer i de pensar que han imperat. Que ha tingut coses bones, que cal conservar, però que en conjunt no té prou solidesa i consistència humanes en un moment tan difícil com l'actual.

Per tant, per un dia, deixem de banda el comentari polític. Parlem, en canvi, dels pares, dels mestres, dels creadors d'opinió. Dels educadors en general. I de la gent, que poc o molt és tothom, que té una responsabilitat personal o familiar, professional o cívica.

Parlem de les famílies. I de la societat. Parlem de les persones, de les institucions, dels valors i de les actituds que poden donar consistència als països. Capacitat de resistir, d'adaptar-se i de crear. De crear riquesa, cultura, densitat social, esperit solidari. Parlem també de la serenitat. Recuperem aquella vella voluntat, proclamada a Catalunya ja fa anys, de tenir com a poble una «força serena i tranquil·la», també en temps de tribulació. I de les velles virtuts més necessàries que mai de l'esforç, de la tenacitat i de la comprensió. De la confiança en el nostre propi esforç. També a nivell de família. Una societat en crisi no es recuperarà si no recupera l'esperit de família. I m'atreveixo a dir si no és capaç de tenir compassió.

Que ningú no somrigui davant d'aquest reguitzell de paraules que semblen antigues. Justament una de les coses que els sociòlegs que estudien la situació de Catalunya avui subratllen com a positiu és l'explosió d'iniciatives de caràcter social. D'ajut a la gent. Molt superior al que es produeix en altres indrets.

I hi veuen un signe inequívoc de salut del nostre poble.

TOT AIXÒ SOL NO ENS TRAURÀ DEL SOT. Cal, a més, acció política. Però sense això, si l'operativitat del substrat humà que hi ha en el país no funciona a ple rendiment, tampoc no en sortirem. La direcció política del país, per més que actuï amb valentia i amb responsabilitat, i sense cap engruna de lleugeresa, sense enganyar ni amagar-se –com crec que afortunadament és el cas– no podrà aixecar el país.

Som en temps de resistència constructiva, de política valenta i responsable i de mobilització moral. De tornar a exhibir i aplicar una força serena i tranquil·la. Una força responsable i constructiva. Com dèiem, des de la fe i l'esperança.