Què diu que comença?

L'inici “oficial”de la campanya, aquesta vegada per les eleccions al Parlament, segueix sent un pur formalisme; de fet, parlar d'inici de campanya en aquest moment, i quan els partits ja han tocat molts temes al llarg de les darreres dues setmanes, és, de fet, això, un acte protocol·lari, important això sí. Aquesta vegada els partits s'han mogut entre la virtualitat del 2.0, a l'acte més clàssic –en el sentit de la cola–, passant per la trobada entre militants, simpatitzants i amics –per a aquells que encara en tinguin– per mostrar-los el que ja tots coneixen. Molts cartells ja són directament virtuals –Facebook, webs, Twitter– ajudats encara per empreses –i voluntaris– que es dediquen a penjar físicament les banderoles als fanals i els cartells als espais assignats.

Hi ha, però, un curiós concepte que ens va bé per plantejar l'inici de campanya, es diu continu de la virtualitat. Aquest concepte serveix per descriure una escala contínua que oscil·la entre allò que es pot definir com a completament virtual i allò que és completament real. L'inici de la campanya seria, doncs, el punt d'inici més virtual, el qual ens abocarà en aquest continu a la realitat de les eleccions.

Mirem cas per cas, doncs, de com va anar la jornada: ICV-EUiA va apostar clarament pel 2.0. El seu candidat, Marc Vidal, es va reunir amb simpatitzants i militants al bar de sota de la seu, a Girona, per prémer el botó i penjar al mur del Facebook del partit el vídeo de campanya. Un vídeo que, per cert, la primera imatge era veure Enric Pardo amb una petita pissarra amb l'escrit: “Jo no sóc tonto”, seguit de 2,18 minuts amb altres intervencions fins arribar al missatge final de Vidal. En altres comicis, ICV penjava el cartell al mur del Facebook. De tota manera, el que es diu original, doncs no, perquè a finals del segle XX ja es van fer campanyes virtuals.

El PSC, i el seu cap de llista, Juli Fernández, van escollir el centre cívic Les Mèlies, a Vilafant, per fer una trobada amb militants i simpatitzants i, de passada, sortir de Girona. Fernández, abans de l'inici de campanya, encara va aprofitar per carregar contra el PP, de qui va voler recordar “una llarga llista de promeses incomplertes”.

I si parlem del PP, l'inici també va ser convencional. El seu candidat, Enric Millo, com va fer amb motiu de les eleccions al Congrés, va descobrir el cartell de campanya. El lloc escollit va ser el restaurant cafè Saratoga –que recorda la famosa batalla de Saratoga de la guerra d'independència d'Amèrica–. Davant de simpatitzants i amics, Millo va acusar CiU de mentir sobre la realitat del país i va encoratjar-los a aconseguir “un segon diputat per Girona”.

CiU, per la seva part, i liderat pel seu cap de llista, Santi Vila, va escollir trobar-se davant el restaurant +Cub de Girona –que sona igual que CUP, per cert–, a la plaça Catalunya, per oficialitzar una enganxada que va sostenir pel territori; de fet, CiU va organitzar penjades, simultàniament a altres poblacions.

La CUP va decidir marcar amb el primer cartell de la campanya la sucursal de Bankia, a la plaça Constitució. Aquí sí que hi va haver originalitat, si bé contestatària. Es va tractar d'una acció simbòlica–i amb cola–per part de la CUP per posar l'accent en la responsabilitat de les entitats bancàries pel que fa a la crisi econòmica i, de passada, denunciar les problemàtiques socials provocades pel sistema financer, ara d'actualitat amb la sagnia social dels desnonaments. Una acció, de fet, la més original si es vol així de la nit, en la qual la CUP, i el seu cap de llista, Lluc Salellas, es va voler desmarcar radicalment.

Roger Torrent, cap de llista d'ERC, que va triar Sarrià de Ter, on és alcalde, va destacar la renovació d'un compromís amb el poble per plantejar les eleccions com una cursa de fons, de la qual va dir que el tram final ha de ser treballar “més que mai per arribar a fer història i fer d'aquesta nació la més gran del món”.

Toni Strubell, de Solidaritat Catalana, que confia revalidar l'escó, va escollir la plaça Independència de Girona, on va fer la primera enganxada de cartells, adobada per un petit parlament, acompanyat per la gent que conforma el seu equip i regat, de passada, amb un piscolabis inspirador. Tots aspiren a revalidar, i fins i tot a pujar. I, com estan les coses pel que fa a diputats? Ho recordem: CiU (9), PSC (3), ERC (2), PP (1) ICV-EUiA (1) i SI (1). Ara, doncs, es passarà de la virtualitat que dèiem a la realitat.