La gent no estima el rey

La gent no estima el rei aferrat als seus privilegis aristocràtics a compte d'uns pressupostos exhaurits. Ni tampoc no estima els jutges, que s'han convertit en oficines recaptadores de la banca, embargant els fruïts d'una vida abnegada. No estima els polítics, que s'ho han guanyat a pols, transformats en una casta privilegiada que retalla les economies familiars. Tampoc té cap confiança en la policia, que es dedica a ofegar les justes protestes dels manifestants a colp de porra.

Totes les enquestes assenyalen un distanciament que va més enllà del tradicional passotisme polític. Ara per ara, la desafecció dóna pas a l'odi cap a les institucions.

Després de transformar la sanitat en el negoci d'uns pocs; de negar l'accés de les filles i fills dels treballadors a una educació pública, gratuïta i de qualitat; després de retallar les pensions fins a l'extenuació; de convertir l'ocupació en el privilegi d'uns pocs; d'enviar sis milions de persones a la cua de l'atur,... després que ens mentiren reiteradament governs socialistes i populars: Ningú ja no creu que la política actual siga cap solució, sinó part important del problema.

Alcoi no és cap excepció a la norma. Una dècada ominosa de governs locals i autonòmics de la dreta, de corrupteles i enganys, han esgotat qualsevol credibilitat en el sistema. Just per això, és tan important que algú ens demostre que les coses poden canviar. Que no tots son iguals. Que es pot governar obeint les demandes de la majoria. Que la política no té perquè ser un gran forat negre del que se n'aprofiten uns pocs.

Els darrers esdeveniments al govern municipal posen de manifest aquesta necessitat ineludible. És imprescindible que no hi haja cap ombra. Al marge d'acusacions creuades, més o menys desafortunades, i lluny de voler entrar en la polèmica, cal una reflexió pausada.

Sobre la gestió cultural dels darrers mesos han sorgit dubtes més que raonables. Era imprescindible rectificar: assumir responsabilitats, rectificar allà on fora possible i dissipar les sospites. Però tothom no ho ha entès de la mateixa manera. Alguns han preferit tancar files, tirar cap a endavant i llançar balons fora (elucubrant teories de la conspiració molt poc creïbles).

El resultat ha estat la desfeta del tripartit. El trencament d'un somni que anava més enllà del nostre melic alcoià. Però també ha estat l'oportunitat per refermar que hi ha valors que no es poden trair. Mai més serà possible al nostre poble que ningú no amague el cap quan ha clavat la pota.

Avui, a pesar del desànim provocat pel trencament, està més prop aquell dia que somniava l'Ovidi: El dia en què l'home valga més que pous i cases, més que les terres més bones, més que les plantes i els arbres. El dia que l'home no se'l pese amb les balances.

(*) Diego Luis Fernández Vilaplana pertany a la Coordinadora d'EU d'Alcoi