L'ombra de la corrupció

Els casos de cor­rupció lli­gats a les admi­nis­tra­ci­ons són tan antics com l'ofici de pros­ti­tuta. Ana­lit­zats en el con­junt del Prin­ci­pat, estem davant una mino­ria de per­so­nes que cir­cu­len pel món amb les mans bru­tes però que sem­blen sufi­ci­ents per dina­mi­tar la con­fiança entre la classe política i la ciu­ta­da­nia. Tan bon punt se supera un ter­ratrèmol que dete­ri­ora el sis­tema democràtic, un altre cas salta a la llum i li pren el relleu.

La dar­rera trama de cor­rupció poli­ti­co­em­pre­sa­rial ha esquit­xat l'Ajun­ta­ment de Saba­dell i, de retruc, altres càrrecs polítics. L'ope­ració, bate­jada com a Mer­curi, s'ha sal­dat amb quinze deten­ci­ons i amb la impu­tació de l'alcalde de Saba­dell, Manuel Bus­tos (que tem­po­ral­ment s'ha apar­tat del càrrec); l'alcal­dessa de Mont­cada i Rei­xac, Maria Elena Pérez, i el secre­tari d'orga­nit­zació del PSC, Daniel Fernández, entre altres. El jutge imputa als impli­cats en l'ope­ració dife­rents delic­tes con­tra l'admi­nis­tració, com pre­va­ri­cació, sub­orn, tràfic d'influències, fal­si­fi­cació docu­men­tal, infi­de­li­tat en la custòdia de docu­ments, nego­ci­a­ci­ons i acti­vi­tats pro­hi­bi­des a fun­ci­o­na­ris públics i omissió del deure d'impe­dir delic­tes.

El dego­teig de nous casos de cor­rupció a les pri­me­res pla­nes dels dia­ris (ja sigui cor­rupció urbanística o bé admi­nis­tra­tiva) pro­voca, com a efecte col·late­ral, que part de la soci­e­tat civil lapidi tota la classe política. «És veri­tat que la cor­rupció con­tri­bu­eix sobre­tot al descrèdit de la política, espe­ci­al­ment en un país amb poca cul­tura democràtica i mal infor­mat», sosté el sociòleg Sal­va­dor Cardús. Al seu parer, «si el ciu­tadà estigués ben infor­mat sabria dis­tin­gir el cas par­ti­cu­lar i no ho gene­ra­lit­za­ria al con­junt de l'acció política». Cardús opina també que es donen deter­mi­nats ele­ments que con­tri­bu­ei­xen a gene­rar aquest vin­cle entre política i cor­rupció: «La poca trans­parència del sis­tema polític actual i dels dis­cur­sos demagògics i popu­lis­tes que fan deter­mi­na­des for­ces.»

Des del Gabi­net d'Estu­dis Soci­als i Opinió Pública GESOP, la seva direc­tora, Àngels Pons, apunta que la cor­rupció política «és un dels ele­ments que més inter­fe­rei­xen en l'opinió pública». El més habi­tual és que generi «des­con­fiança i pre­o­cu­pació». A les enques­tes, la cor­rupció acos­tuma a aparèixer com el ter­cer o quart pro­blema lli­gat a la política, tal com també es cons­tata al dar­rer Baròmetre d'Opinió Pública ela­bo­rat pel Cen­tre d'Estu­dis d'Opinió (CEO). Pons asse­gura que mesu­rar el cost exacte que es cobra un cas de cor­rupció «és molt difícil» però té claríssim que, arri­bats a les urnes, la gent d'esquer­res per­dona menys que la de dre­tes.

L'any 2007, el PSC va obte­nir 17 regi­dors a Santa Coloma de Gra­me­net, amb Bar­to­meu Muñoz com a cap de llista. L'octu­bre del 2009, el jutge Bal­ta­sar Garzón va orde­nar l'ope­ració Pretòria i Muñoz va estar entre rei­xes un mes. El 2011, Núria Par­lon (actual alcal­dessa colo­menca) va veure com el seu par­tit per­dia la majo­ria abso­luta i bai­xava a 12 regi­dors. El cas Pretòria també va tacar els noms de l'excon­se­ller de CiU Macià Ala­ve­dra, l'exse­cre­tari gene­ral de la Pre­sidència durant els anys de Jordi Pujol, Lluís Pre­na­feta, i l'exdi­pu­tat soci­a­lista Luis Andrés García Sáez, cone­gut com Luigi, entre altres. Se'ls acu­sava de lide­rar acti­vi­tats que, pre­sump­ta­ment, van pro­vo­car que els ajun­ta­ments de Santa Coloma, Bada­lona i Sant Andreu de Lla­va­ne­res dei­xes­sin d'ingres­sar 44,7 mili­ons d'euros. Han pas­sat més de tres anys i el cas con­ti­nua empan­ta­ne­gat al jut­jat, a banda d'arxi­var-se la causa con­tra sis de les per­so­nes incul­pa­des.

Però quins són els ele­ments que pro­vo­quen que un polític o alt càrrec es desviï del que dicta la llei i, el que és pit­jor, ho faci en bene­fici propi o de ter­cers? L'arqui­tecte Joan Antoni Solans, que fou direc­tor gene­ral d'Urba­nisme de la Gene­ra­li­tat entre els anys 1980 i 1997, és un ferm defen­sor del pla­ne­ja­ment orto­dox. «És fona­men­tal sepa­rar el moment de qua­li­fi­car del moment de pro­moure i d'orde­nar física­ment un àmbit. I això és el que s'ha per­dut», afirma Solans, que afe­geix: «Si a través de la modi­fi­cació de pla es per­met o requa­li­fi­car ter­renys o can­viar den­si­tats o usos, això és el que dóna lloc que es donin aques­tes pos­si­bi­li­tats. Es perd la noció que qui vul­gui pro­moure ha de desen­vo­lu­par el que ja està pre­vist al pla­ne­ja­ment. I el pla­ne­ja­ment no es pot bellu­gar cada dilluns al matí.» L'urba­nista asse­gura que el 1976 van pen­sar i apro­var el pla gene­ral metro­po­lità (PGM) «amb esforç i cal que donem exem­ple».

El fis­cal coor­di­na­dor d'Urba­nisme i Medi Ambi­ent a Cata­lu­nya, Antoni Pelegrín, com­par­teix l'ide­ari de Solans i va més enllà. «L'urba­nisme acaba sent la pedra filo­so­fal: és el que per­met que un solar que val “x” pugui val­dre el doble o molt més. Un dels ingre­di­ents que ens tro­bem molts cops –indica Pelegrín– és que una finca on fins al moment no hi havia cap interès a fer-hi res, en ser com­prada, i només amb el canvi de titu­lar, tin­gui uns interes­sos públics sor­pre­nents que moti­ven una modi­fi­cació.» Pel fis­cal espe­ci­a­lit­zat, «un punt de par­tida a inves­ti­gar és el con­veni urbanístic: no és il·legal però és una font de siner­gies que duu a irre­gu­la­ri­tats, a alguna forma de paga­ments que no veu­rem... El con­veni no es publica, no es pot con­sul­tar, té un caràcter d'opa­ci­tat o se n'amaga el con­tin­gut, com el cas de l'hotel del Palau, i molts cops el con­veni és la causa del canvi urbanístic». A més del con­veni, un ingre­di­ent comú en els supo­sats casos de cor­rupció és, segons Pelegrín, l'apa­rició d'una per­sona influ­ent en el muni­cipi. «L'hem tro­bat en molts ter­mes muni­ci­pals», cons­tata. Per Pelegrín, «seria bo que es regulés com s'ha de fer un con­veni urbanístic amb les admi­nis­tra­ci­ons».

Per exem­ple, a Molle­russa hi ha hagut diver­sos casos força sonats. L'exal­calde Antoni Bosch, de CiU, va ser suspès per un jut­jat penal de Lleida de la facul­tat d'exer­cir cap càrrec públic durant 18 mesos, per haver afa­vo­rit cli­ents del seu des­patx d'arqui­tec­tura. La reso­lució judi­cial va arri­bar el novem­bre del 2010, quan Bosch ja no era alcalde ja que va renun­ciar al càrrec el 2008 per afa­vo­rir la reno­vació al grup muni­ci­pal. I, durant el man­dat 2007-2011, unes denúncies de l'arqui­tecte muni­ci­pal per pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats van tren­car el govern de coa­lició entre el PSC i ERC. L'alcal­dessa Teresa Ginestà (PSC) va ser obli­gada per un jut­jat labo­ral a read­me­tre l'arqui­tecte, que havia estat des­tituït per aquest con­flicte.

Aquest és un cas excep­ci­o­nal ja que el fis­cal d'Urba­nisme exposa que sovint els pro­fes­si­o­nals que asses­so­ren els polítics, des de secre­ta­ris fins a arqui­tec­tes muni­ci­pals, són even­tu­als i tenen dependència fun­ci­o­na­rial. «Aques­tes per­so­nes, com que no tenen aquesta esta­bi­li­tat –declara– es pres­ten que a l'hora d'haver d'infor­mar no ho facin com ho hau­rien de fer perquè es tro­ben entre l'espasa i la paret.» Ara que estem de reta­lla­des i amb les arques muni­ci­pals escu­ra­des, Pelegrín pro­posa que es com­par­tei­xin arqui­tec­tes i inter­ven­tors entre els dife­rents ajun­ta­ments. «El con­sell comar­cal podria tenir cinc o sis arqui­tec­tes muni­ci­pals que serien molt més inde­pen­dents perquè no tin­drien un con­tacte directe amb l'alcalde, regi­dor o pro­mo­tor interes­sat.»

El fis­cal exposa que de les irre­gu­la­ri­tats, la pre­va­ri­cació o el tràfic d'influències que aca­ben acre­di­tant, «el que es desprèn és que hi ha hagut un tracte de favor cap a deter­mi­na­des per­so­nes, i aquest tracte de favor s'intenta ves­tir com un interès del poble». Afe­geix que, a vol­tes, l'actu­ació del polític implica una pèrdua de capa­ci­tat econòmica per al muni­cipi: «Es venen béns i immo­bles per sota del seu valor. Es per­den mili­ons d'euros; això ho hem acre­di­tat en molts casos. Ara amb la crisi, quan veiem ope­ra­ci­ons fetes entre el 2005 i el 2007 en què un ajun­ta­ment ha per­dut mili­ons d'euros en venda de béns, doncs, la veri­tat, fa molt mal perquè són diners de què es podria dis­po­sar i ara no es tenen.»

Un d'aquests casos a punt de judici és a Cabrera d'Anoia. La fis­ca­lia demana deu anys d'inha­bi­li­tació per a l'exal­calde soci­a­lista Salustià Mon­te­a­gudo, per als exre­gi­dors del PSC Miquel Morell i Dio­ni­sio Vicente i per a un exse­cre­tari muni­ci­pal, als quals acusa d'haver col·labo­rat amb l'arqui­tecte de l'Ajun­ta­ment Jordi Cufí perquè aquest pogués com­prar sis fin­ques que hau­ria taxat prèvia­ment a un preu infe­rior al del mer­cat, tot i ser cons­ci­ents que exis­tia un con­flicte d'incom­pa­ti­bi­li­tat. Per a Cufí, la fis­ca­lia demana sis anys d'inha­bi­li­tació i una multa de 14.400 euros.

El fis­cal d'Urba­nisme alerta que ara els ajun­ta­ments no uti­lit­zen l'urba­nisme com a procés per orde­nar el ter­ri­tori i per a interes­sos muni­ci­pals, sinó per obte­nir uns guanys econòmics amb l'excusa que apa­reix un pro­mo­tor que vol un canvi urbanístic. La llei per­met que els ajun­ta­ments es bene­ficiïn d'un 10% de les plusvàlues, però els fis­cals veuen con­ve­nis amb el 25%. «El risc que tin­drem ara –asse­gura Pelegrín– a causa de la manca d'ingres­sos és que qual­se­vol pro­mo­tor sap que, en aquesta neces­si­tat, ofe­rint un cara­mel a l'ajun­ta­ment pot sig­ni­fi­car que aquell solar se li requa­li­fi­qui.» Per Pelegrín, «es pre­o­cu­pant que en una situ­ació de crisi, i sota l'excusa de la neces­si­tat, es vegi la fra­gi­li­tat d'allò que està pro­te­git i sem­bla tan immu­ta­ble». El fallit pro­jecte per des­mun­tar el Parc Agrari del Baix Llo­bre­gat en seria un exem­ple.

L'advo­cada espe­ci­a­lista en temes urbanístics Cris­tina Gómez Nebrera és del parer que la justícia «va massa lenta a l'hora de jut­jar els casos de cor­rupció», si bé matisa que «tam­poc es pot resol­dre un pro­ce­di­ment penal d'un dia per l'altre». Quan es parla de situ­a­ci­ons que es reso­len per la via con­ten­ci­osa admi­nis­tra­tiva (per exem­ple, un par­ti­cu­lar que impugna un pla urbanístic d'un ajun­ta­ment), el pro­blema és idèntic: «Pot tri­gar qua­tre anys en pri­mera instància, tres anys en apel·lació i s'arriba al Suprem al cap de tres o qua­tre anys més.» Gómez Nebrera con­si­dera que una justícia «més àgil i més estricta» aju­da­ria a reduir els casos de cor­rupció, no sense adme­tre que ara per ara «la justícia neces­sita més mit­jans». Apunta també que la imatge de gent cor­rupta cami­nant tran­quil·lament pel car­rer «no ajuda a fer que el ciu­tadà confiï en la justícia».

Quan una per­sona és acu­sada d'un delicte de cor­rupció es troba que s'ha de sot­me­tre a dos tipus de judi­cis. El de la justícia ordinària i el que fa la ciu­ta­da­nia. La pre­sumpció d'innocència, massa sovint, és igno­rada. «En un país seriós, democràtica­ment fort, es res­pec­ta­ria la pre­sumpció d'innocència, i en el nos­tre país no passa», asse­nyala Cardús. El pres­tigiós sociòleg insta els mit­jans de comu­ni­cació, les for­ces polítiques i la ciu­ta­da­nia en gene­ral a «ser escru­po­lo­sos amb aquest prin­cipi atès que forma part de les regles bàsiques de la democràcia». «No res­pec­tar-les –subrat­lla– no porta a una soci­e­tat més crítica sinó a una soci­e­tat més auto­ritària que està desit­jant que apa­re­guin sal­va­dors de les pàtries que posin ordre en aquesta situ­ació. Per tant, no cons­truïm soci­e­tats més crítiques sinó més vul­ne­ra­bles.»

Cri­mi­na­lit­zar la gent pel fet d'haver estat impu­tat en un cas de cor­rupció pot arruïnar la vida de l'afec­tat, per molt que després quedi lliure de tota culpa. Ho explica Juan Felipe Ruiz, que va ser impu­tat en el cas Pretòria quan ocu­pava el càrrec de con­se­ller dele­gat de Marina Bada­lona (l'empresa que ges­ti­ona el port de Bada­lona i la remo­de­lació de tot l'entorn). «El meu cas ja està arxi­vat, però em moriré i seguiré sent un impu­tat per estafa. Aquest càstig no es repara. La llei d'enju­di­ci­a­ment cri­mi­nal és incor­recta. La con­dició hau­ria de ser d'inves­ti­gat, no d'impu­tat, perquè quan et col·loquen l'eti­queta d'impu­tat ja t'estan acu­sant.»

El cal­vari que està vivint, relata, afecta tot el seu entorn: «Tens gent pro­pera que arriba a dub­tar si ets cul­pa­ble.» Actu­al­ment, Juan Felipe Ruiz con­ti­nua pre­nent anti­de­pres­sius. L'asse­gu­rança no li vol cobrir les des­pe­ses de tot el pro­ce­di­ment i els advo­cats li recla­men «més de tres anys del que cobro com a jubi­lat». Ell va ser forçat a dei­xar el càrrec de Marina Bada­lona. Té clar que dar­rere el Pretòria s'amaga un cas de boi­cot del PSC envers alguns mili­tants (ell ho era) i que tots els afec­tats soci­a­lis­tes han estat «vícti­mes del par­tit i dels amics d'algun diri­gent, com algun jutge». Ruiz recorda que l'ope­ració urbanística que volia impul­sar en un solar con­tigu al port i que va estar sota sos­pita «era cone­guda pels diri­gents del PSC José Zara­goza i Josep Maria Sala, que li van donar el vis­ti­plau». Recorda que l'exal­calde soci­a­lista de Bada­lona Jordi Serra «mai no havia ama­gat la seva volun­tat» de fer-lo fora de Marina Bada­lona.

Els casos de cor­rupció esde­ve­nen sovint una arma llancívola entre par­tits, sense ado­nar-se'n que arri­ben a lesi­o­nar la cre­di­bi­li­tat en tota la classe política. L'advo­cada Gómez Nebrera des­taca que aquest «joc brut» entre par­tits «és tan freqüent com absurd». «De vega­des no veuen més enllà d'aquell moment i estic can­sada de veure com es fan denúncies des de l'opo­sició i, quan aquell par­tit arriba al govern, ignora el tema per evi­tar pagar una indem­nit­zació o perquè cons­tata que no n'hi havia per a tant.» I afe­geix: «A l'admi­nis­tració li va bé que la justícia vagi lenta, així es poden anar pas­sant la patata calenta.»

Sobre aquest tema, Cardús opina que «mol­tes vega­des els matei­xos par­tits tenen com­por­ta­ments que afa­vo­rei­xen aques­tes des­qua­li­fi­ca­ci­ons gene­rals però aca­ben pagant el mateix preu».Els casos de cor­rupció de Bar­ce­lona –la xarxa de Ciu­tat Vella i Hotel del Palau– i entre­vis­tes a un alcalde con­dem­nat, el d'Alpi­cat, Pau Cabré, i un exal­calde impu­tat en un cas que després va ser arxi­vat, el de Mataró, Antoni Baron, a l'edició en paper de la revista Presència.