«Frau» Merkel, remolqui'ns «bitte»

Quan em van dema­nar que fes un arti­cle sobre la can­ce­llera Angela Merkel, vaig accep­tar i vaig començar a fer memòria de notes manus­cri­tes, tex­tos subrat­llats i retalls que m'aju­des­sin a situar millor el per­so­natge. I així vaig ence­tar el per­fil d'una per­so­na­li­tat com­plexa, con­tro­ver­tida, interes­sant i atrac­tiva. Però pocs dies després, vaig des­co­brir que el Finan­cial Times havia iden­ti­fi­cat 50 per­so­nes que per la seva posició, els seus conei­xe­ments, els seus con­tac­tes i la seva influència poden fer apor­ta­ci­ons al gran debat sobre la crisi econòmica i finan­cera. Doncs bé, a la llista, hi figura amb el número 3 la can­ce­llera Merkel: hi consta com a per­sona par­tidària d'una res­posta regu­la­dora i sistèmica que no sigui pura­ment macro­e­conòmica o reac­tiva, sinó en la línia de crear una nova cons­ti­tució glo­bal per als mer­cats finan­cers. I, a par­tir d'aquí, em van donar la feina mig feta, perquè els comen­ta­ris no eren exclu­si­va­ment polítics, sinó, en pri­mer lloc, per­so­nals i humans. Per exem­ple, es des­taca que la dona que alliçona els socis euro­peus sobre els perills de l'endeu­ta­ment té un gran sen­tit de l'humor.

És una científica, filla d'un pas­tor pro­tes­tant i cri­ada i edu­cada en un país tan rígida­ment comu­nista com l'Ale­ma­nya Ori­en­tal. Ara mateix, aquesta dona domina la política en el seu país reu­ni­fi­cat i també la inter­mi­na­ble crisi de gestió de la UE amb el seu estil fred i con­tro­la­dor. Als països PIGS de l'Europa meri­di­o­nal, els qui van esti­rar més el braç que la màniga i ara han d'apli­car seve­res mesu­res d'aus­te­ri­tat, alguns la tit­llen de nazi. En canvi, a l'Europa sep­ten­tri­o­nal, més for­miga que cigala, és gene­ral­ment res­pec­tada. Ella fa veure que no s'adona d'una cosa i de l'altra. Al cap­da­vall, ella és una Macht­frau, és a dir, una dona amb poder que ha fet el cim eli­mi­nant tots els seus rivals i millo­rant el seu índex de popu­la­ri­tat sense fer de visionària ni pro­nun­ciar dis­cur­sos emo­ci­o­nals. Avança, diu ella mateixa «pas a pas». També sol repe­tir l'expressió «no hi ha cap alter­na­tiva». I, en els últims tres anys la que més ha repe­tit és «si l'euro fra­cassa, fra­cas­sarà també Europa». Ves­teix amb una enorme sen­zi­llesa de jaqueta i pan­ta­lons i no es pre­o­cupa en abso­lut de la moda. Però acaba de ser ree­le­gida com a líder del seu par­tit demo­cra­ta­cristià amb un 98% dels vots.

Tot això ho sabem gràcies a l'entre­vista que li va fer Quen­tin Peel, edi­tor del Finan­cial Times, quan al tan­ca­ment del 2012 es fa la llista de les dones que més impacte han tin­gut aquest any. Hi surt ella amb Lena Dun­ham, cre­a­dora de Girls; Char­lotte Ram­pling, actriu; Iska­te­rina Samut­se­vich, del Pussy Riot, i Gu Kai­lal, la dona que va sac­se­jar la Xina. La revista For­bes la con­si­dera la segona per­sona més pode­rosa del món després d'Obama. Per­do­nin que segueixi trans­cri­vint, però és que les pàgines que em van encar­re­gar ja esta­ven escri­tes. Ella ja fa 7 anys que és can­ce­llera i 12 que és líder del seu par­tit. A la UE, és el líder que més anys fa que governa, després de Juncker, del Gran Ducat de Luxem­burg. Els anglo­sa­xons no l'ente­nen, però tenen clar qui té l'eco­no­mia més potent i que és ella la que estira els fils. Pot­ser per la política és millor ser de ciències que no pas de lle­tres. Recor­dem que la Thatc­her va estu­diar química i que la Merkel va fer física. També és ideològica­ment con­ser­va­dora, però sense les estridències de la britànica. És molt des­con­fi­ada, com ho són gene­ral­ment els qui han vis­cut en dic­ta­dura. Va viure abans d'hora les con­ver­ses adul­tes: el pare, com a religiós, tre­ba­llava a casa. Es va afi­liar a les Joven­tuts Comu­nis­tes, cosa que encara ins­pira algu­nes sos­pi­tes. El seu marit, catedràtic, només fa la com­pa­rei­xença anual al Fes­ti­val de música de Wag­ner a Bay­reuth. I també durant les vacan­ces al Tirol. En tot cas, la seva dona és un enigma.

Política­ment no té pas­si­ons, sinó temes pri­o­ri­ta­ris. Per exem­ple, la glo­ba­lit­zació econòmica i, com a con­seqüència, la com­pe­ti­ti­vi­tat necessària per adap­tar-s'hi. Sense com­pe­ti­ti­vi­tat, diu, no hi ha pros­pe­ri­tat, sinó una gran ines­ta­bi­li­tat. En l'entre­vista con­ce­dida al Finan­cial Times tot refe­rint-se a la cai­guda del mur de Ber­lin, el 1989, diu que va sig­ni­fi­car molt per a ella en tant que repre­sen­tava el final de la guerra freda. De totes mane­res, aquell dia se'n va anar a la sauna. Mai no havia ima­gi­nat que podria ser can­ce­llera i va entrar en política perquè Hel­mut Kohl li va ofe­rir una petita feina al seu gabi­net, quan volia tenir-hi una quota d'ori­en­tals ben visi­ble –implan­tarà millo­res econòmiques per a mares que es que­den a casa amb els fills. Va opo­sar-se a la quota feme­nina en els càrrecs direc­tius de les empre­ses. En canvi, va blo­que­jar la desig­nació d'Yves Mersch per al con­sell exe­cu­tiu del Banc Cen­tral Euro­peu, perquè al banc no hi ha cap dona.

A Ale­ma­nya, la vice­pre­sidència del Bun­des­bank l'ocupa una dona i és dona també qui té la pre­sidència de l'Auto­ri­tat Fede­ral Super­vi­sora de Finan­ces. Algu­nes veus es mos­tren crítiques pel fet que hagi impul­sat un ambiciós pro­grama de reforma estruc­tu­ral sense pre­ce­dents pel que fa a les pro­por­ci­ons, però sense donar una visió de futur. En rea­li­tat, ella vol ser vista com a pro­eu­ro­pea i també com a defen­sora dels interes­sos ale­manys. I, elec­to­ral­ment, allò que li convé és que con­tinuï la crisi de la zona euro. A part que si les diferències s'escur­cen i no hi ha entesa amb els libe­rals, la can­ce­llera podria con­si­de­rar, com una de les alter­na­ti­ves, la gross Koa­li­tion amb els soci­a­lis­tes del SPD. Diu que a Ale­ma­nya, el poder és rela­tiu i que tot està basat en el poder de convèncer el altres. Ah! I mol­tes gràcies, Sr. Quen­tin Peel, per haver escrit l'arti­cle que jo ara sig­naré, satis­fet que així m'hagi sor­tit molt millor que de cos­tum.